divendres, 15 de desembre de 2017

L'home de Déu

Autora: Mireia Vancells
Editorial, any: Cossetània, 2017
Gènere: Terror
Número de pàgines: 210
Llegit en: Català
Premis: XXXIV premi de narrativa Ribera d'Ebre

Just el dia que esdevé clergue, el jove Marcial Ustrell rep una missió per part del seu mentor, l'arquebisbe Gregorio Modrego. Haurà d'anar a comarques a inventariar una vintena de parròquies de la diòcesi, i s'ha de fer en un temps molt curt. S'hi passarà l'estiu, però don Gregorio li promet que si fa la feina després aconseguirà una beca per seguir estudiant a Roma. Tampoc no té opció de refusar, així que en Marcial comença a fer tots els preparatius per dur a terme la tasca encomanada. Tot això estaria molt bé si no sabéssim que, per algun motiu que desconeixem, en un futur proper el malaurat jove ja serà mort. En el seu primer emplaçament, Montcenalls, s'haurà d'enfrontar amb unes forces que desconeix i que el superen. Al mateix temps, descobrirem la llarga nissaga de dones amb nom de planta i amb habilitats remeieres que acaba amb la Malva. La jove i el nostre capellà es trobaran a Montcenalls i les conseqüències d'aquest encontre només les coneix el mateix diable.

L'autora d'aquest llibre em va contactar per si podia llegir-lo i ressenyar-lo, i val a dir que m'he emportat una grata sorpresa. L'etiqueto en el gènere de terror perquè hi surten bruixes i el mateix dimoni hi juga un paper, però tampoc es passa por llegint-lo. Es tracta d'una bona història que té molta més substància de la que sembla al primer cop d'ull. Potser les explicacions inicial, la contextualització, és una mica extensa, però els dos fils argumentals, el del capellà per una banda, i el de les bruixes per l'altra (que de bon inici només sembla un salt enrere en el temps, però va derivant) aconsegueixen captar l'interès del lector. M'ha passat una cosa estranya, però. La lectura ha estat més lenta del que és habitual, m'ha costat avançar, però en cap cas ho atribueixo a l'argument, que atrapa prou al llarg de tot el llibre, ni tampoc a la capacitat literària de l'autora, és un llibre ben escrit, correcte tant en fons com en forma. Així que no sé per què he anat tant al ralentí.

He de dir que no sempre que m'envien un llibre per ressenyar quedo tan satisfet d'haver-lo llegit. La proposta de la Mireia Vancells aborda temes complexos com són l'església, els poders curatius de les plantes i les forces malèfiques i el resultat és notable. Com deia, la lectura no se m'ha fet àgil, però la sensació d'estar llegint un bon llibre l'he tinguda en tot moment. Ens va donant la informació que necessitem en cada moment i de tant en tant algun ensurt. A més, com que sabem que el protagonista està mort quan s'explica la història, és obligatori acabar-la per saber com ha anat. Un llibre per donar-li una oportunitat, i una autora per prestar-li atenció.

Valoració: @@@ i mitja  

diumenge, 3 de desembre de 2017

El truc

Autor: Emanuel Bergmann
Editorial, any: La Campana, 2017
Títol original, idioma, any: Der Trick, alemany, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Albert Vitó
Número de pàgines: 381
Llegit en: Català

Per una banda ens situem a Praga, l'any 1934, just abans de la Segona Guerra Mundial. Neix en Mosche Goldenhirsch, fill d'un rabí més pobre que una rata. Per l'altra, al 2007 a Los Ángeles, on en Max Cohn, de gairebé 11 anys veu com els seus pares són a punt de separar-se, cosa que no encaixa gens bé. En Max està disposat a fer qualsevol cosa per fer que els seus pares tornin a estimar-se com abans, i la seva curta edat no li impedirà remoure cel i terra. I en el passat, ens trobem un Mosche que s'enfronta a l'escalada del partit Nacional Socialista i a l'odi creixent cap als jueus. Quan té edat suficient s'enrola en un circ perquè queda impressionat amb el seu il·lusionista i vol seguir els seus passos. La màgia l'ajudarà a superar els esculls que trobarà al llarg de la vida. Com lliguen les dues històries? Com s'acaben trobant en Mosche i en Max? Doncs caldrà llegir aquesta entranyable història en la que la màgia ho pot tot, encara que sigui una màgia tramposa i de molt poca volada.

'El truc' és una tragicomèdia que ens fa llegir amb un somriure als llavis, per més tristos que siguin els fets que exposa. Les dues històries es van explicant en capítols alterns, anem saltant d'en Mosche a en Max sense que inicialment tinguin res a veure, però no ens perdrem en cap moment. Entre la prosa àgil i planera de l'autor i l'edició d'interlineat infinit de La Campana, les pàgines volen. La història atrapa, t'enganxa i costa deixar de llegir. El context lligarà en Mosche a la trista Història europea del segle XX i veurem com se'n va sortint de situacions que altres no superaran. Se'ns presenta com un personatge una mica cràpula, conscient que els seus trucs són un engany, però és impossible no estimar-lo. L'autor sap trobar les alegries en la tristesa i fa servir un humor, no de riure a grans rialles, però sí per donar un to completament diferent a una història que podria ser dramàtica. Llegir-lo és agradable i gairebé balsàmic.

He gaudit molt d'aquest llibre i tinc molt poc a criticar-li, la veritat. Com a entreteniment i per passar una bona estona de lectura, és fantàstic. Si tinc una queixa potser és per l'edició, en la que he trobat una quantitat d'errades tipogràfiques desacostumada en una editorial de la categoria de La Campana. Deixant això de banda, m'ho he passat bé i és d'aquests llibres que pots recomanar sense problema, per a tots els públics, penso que és difícil que decebi. No hi busqueu rigor històric ni massa profunditat, tot i que sembla que la família de l'autor va sobreviure a l'holocaust i això l'impulsa a parlar d'aquests temes, però com a narrador ha sabut trobar un estil que ens pot recordar a Jonas Jonasson que li funciona molt bé. Ara falta saber si sabrà canviar de registre i no repetir-se en obres posteriors. Jo estaré atent.

Valoració: @@@@

dissabte, 25 de novembre de 2017

Robinson

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Empúries, 2017
Gènere: Narrariva
Número de pàgines:183
Llegit en: Català

La música que posa la filla adolescent dels veïns és infernal. L'H ja no pot suportar-ho més, és un home introspectiu i reservat, ordenat i a qui no agrada molestar a ningú, però tampoc que el molestin. Així que aprofitant que els veïns han anat de vacances, com ja s'han preocupat de fer notar a tothom, inicia la seva particular 'operació comando', una incursió a la llar veïna deixant el sancta sanctorum que és el seu pis. Allà ordeix la seva petita revenja, mentre anirà saltant amb el pensament cap a altres èpoques que ens ajudaran a saber com ha arribat fins aquí, i per què és com és. Però era difícil que la seva petita croada acabés bé i com no pot ser d'altra manera, acaba sent descobert i portat davant de la justícia. Curiosament, això li obrirà unes portes que no imaginava i a conèixer una advocada que es compadirà d'ell i les seves accions inexplicables. 

Els personatges de Vicenç Pagès sempre són introspectius i tenen un món interior molt gran al que tenim accés; pura humanitat. Perquè en realitat tots som excèntrics i complicats, però no sempre ens mostrem. Les referències a pel·lícules i música, tan habituals a la seva obra, aquest cop queden camuflades en un personatge a qui aquestes coses no li interessen especialment, però hi són. I del que no prescindeix és de la seva fixació per les llistes i enumeracions, 'patologia' que compartim. L'H té una imaginació desbordant fruit d'una temporada que va fer llit quan era petit a causa d'una malaltia a la sang. El seu periple estarà esquitxat de records per acabar de construir el puzle de la seva vida. El que atrapa d'aquesta història, que podríem dir que no és res de l'altre món, és la manera com està explicada. I és que l'autor fa un ús molt acurat de les paraules, la seva prosa és exacta com una operació matemàtica, no hi ha un mot fora de lloc. H és molt difícil d'entendre, és un asocial, gairebé sociòpata. Però acabarà sent el nostre sociòpata i ens hi sentirem identificats, per estrany que sembli.

Et pot agradar més o menys el que explica, i sovint construeix llibres al voltant d'arguments que no arriben enlloc, però Vicenç Pagès és, al meu parer, un dels millors escriptors en llengua catalana que tenim en l'actualitat. Aquest Robinson és un concentrat de les seves virtuts en el que el reconeixerem perfectament, sobretot al final. Sap explorar la ment humana i mostrar-nos-la tal com és, dispersa, canviant, saltant d'un pensament a l'altre. I si unim això a una escriptura notable, tenim un llibre que fa bo de llegir. De la mateixa manera, entenc que precisament per la seva manera d'explicar les coses pot tirar enrere a alguna gent. Però a mi m'ha agradat i l'he llegit molt ràpid. Seguiré explorant aquest autor, val la pena.

Valoració: @@@ i mitja

diumenge, 19 de novembre de 2017

Instint de supervivència

Autora: Ramona Solé
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2017
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 270
Llegit en: Català

La Sofia es vol suïcidar. Sense recursos, sense família que la pugui ajudar, i amb dos nens petits al seu càrrec, ja no pot més i sap que sense ella la canalla tindrà millor atenció de la que ella els pot donar. Ho té tot previst, però quan ja jeu a terra de casa seva després d'una bona ingesta de pastilles, la troba la seva veïna Raquel, que aconsegueix que acabi en un hospital i se n'acabi sortint. La Raquel, que mai s'ha mostrat especialment afectuosa amb ella, després de la mala experiència li ofereix fer-se càrrec de la seva sogra, i així podrà guanyar-se la vida. Però aquest gest de bona voluntat amaga uns interessos personals que aviat sortiran a la llum. La Raquel cobeja la fortuna familiar d'en Francesc, i veu en la Sofia una possible infiltrada seva a la casa per obtenir informació i aconseguir així entrar en els negocis de la família. Però la Maria, la matriarca, la coneix prou bé. Les relacions amb la seva família vénen de lluny, i no se'n refia ni un pèl. La pobra Sofia es veurà immersa en una autèntica lluita de poder en la que té tots els números per sortir escaldada. Això, si no és que no és tan pobreta com elles es pensen...

La Ramona Solé ens torna a portar una història d'intrigues i de gent amb males intencions com ja va fer a Quaderns. La trama no té res a veure, però sí que hi reconeixem una estructura similar, en els seus llibres res ni ningú és el que sembla a primer cop d'ull. El que sí que destacaria és una evolució en la seva escriptura, més madura i treballada en aquest segon llibre en solitari. La història és prou interessant i atractiva i convida a seguir endavant fins el final, però de vegades és una mica repetitiva i dóna una mica massa de volta sobre el mateix concepte, o explicacions que no caldrien. En l'apartat de crítica també afegiria que amb la voluntat de generar suspens i de fer girs argumentals, aquests acaben marejant al lector. Està molt bé la sorpresa i els canvis sobtats, però jo agraeixo que no s'emboliqui tan la troca en el gènere negre, més val centrar-se en el fil principal, perquè pot acabar sent contraproduent.

He llegit el llibre a molt bon ritme, i això és bon senyal, tot i el que comentava més amunt. Els canvis constants d'escenari poden despistar, i més perquè tots els personatges fan la guerra pel seu compte per aconseguir els seus propis objectius. Alguns personatges laterals a mi no em caldrien, potser. Es diu que el llibre va de manipulacions, però jo parlaria més aviat d'enganys, d'amagar informació i de voler aprofitar-se dels altres, almenys no sembla que s'aconsegueixi manipular a ningú. La lluita psicològica de poder es decanta massa cap a un dels cantons, i això seria també millorable, però la part 'que guanya' és molt bona, sobretot al principi i al final. Final que, per cert, està molt ben aconseguit. Però no revelarem res més de la trama perquè s'ha de llegir. Segur que us deixareu portar per aquesta història tan prismàtica i amb mil i una cantonades.

Valoració: @@@

dissabte, 11 de novembre de 2017

Els jardins de la dissidència

Autor: Jonathan Lethem
Editorial, any: Angle Editorial, 2014
Títol original, idioma, any: Dissident Gardens, anglès, 2013
Gènere: Narrativa
Traductora: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 519
Llegit en: Català

Ser comunista, jueu, negre o homosexual no és fàcil als Estats Units, o no ho va ser al llarg del passat segle XX. En aquest llibre en Jonathan Lethem ens explica l'evolució d'una família americana que sempre ha anat a contracorrent dels estàndards habituals, i els seus problemes els ha costat. Començant per la Rose Angrush Zimmer, una dona de fortes conviccions i inflexible comportament, però amb un estrany poder magnètic per la seva descendència i entorn, que es debaten entre si l'estimen o l'odien. Les seves parelles, la seva filla Míriam, el seu 'fill adoptiu' Ciceró o el seu net legítim Sergius, que no l'ha arribat a conèixer. I amb ells, la història convulsa del segle XX als EUA, explicada des de l'altre cantó, des de les minories, des de la banda dels que volen canviar el sistema, quan el sistema, ni gairebé ningú, vol ser canviat. 

No és un llibre fàcil, això és el primer que em ve a la ment. Estructurat en 4 parts, formades per capítols llargs, anirem coneixent la història de la família, i la seva interacció amb la situació sociopolítica dels EUA, més o menys de manera lineal, però amb constants salts en el temps. El comunisme no ha estat mai majoritari, però com podem aprendre en aquest llibre, ha viscut dies millors, encara que no menys difícils. L'autor no ho fa amb una prosa senzilla i fluïda, el llibre és dens i no sempre és fàcil d'entendre, perquè juga molt amb el que es diu, amb el que s'interpreta, i també amb el que no es diu. També el que explica és una realitat que m'és desconeguda, i en la que m'ha costat molt entrar, en part per llunyana, en part per l'interès que em despertava, ho he de reconèixer.

Amb aquest llibre em queda aquella sensació tan desagradable d'estar davant d'una obra que ofereix molt i de no haver estat a l'alçada com a lector. Potser és perquè és llarg i l'he anat llegint a estones fins que he fet un sprint final, i llibres així de profunds i reflexius requereixen una atenció especial i exclusiva. Amb tot, té moments que atrapa, i d'altres que desconcerten, que atribueixo a fets històrics o socials que reconec o que se m'escapen. La veritat és que, coneixent l'autor, m'esperava una altra mena de trama, però ja sigui per incultura, per moment lector o senzillament per interès, he de dir que els altres dos llibres seus que he llegit ('Cuando Alice se subió a la mesa' i 'Pistola, amb música de fons') m'han agradat més, però entenc que tot el que explica en aquesta obra a ell li és molt proper. De totes maneres, no és un autor que descarti ni molt menys, en aquest cas em sembla aplicable la típica frase 'no ets tu, sóc jo', i segur que li donaré més oportunitats.

Valoració: @@
Recomanat fa un miler d'anys per en Salvador Macip.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Prometeu i el portador de la flama

Autor: Marcel Pujol
Editorial, any: Xandri, 2017
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 241
Llegit en: Català

No hi ha societat totalitària sense classes, ni sense insurgència. A l'Atlàntida conviuen els atlants amb els regents de l'Olimp, i un exèrcit de treballadors sectorialitzats i sense voluntat que s'encarreguen de fer la feina perquè els atlants puguin viure còmodament. Però a l'Inframon els lliberts malden per acabar amb el règim i alliberar els seus. La sort dels lliberts aconseguirà una bona empenta quan aconsegueixen raptar el productor MLM-1983, a qui anomenaran Prometeu, i que els guiarà com un profeta per poder assaltar l'Olimp. Al mateix temps, Di-we, el creador, reclutarà Hèracles, un atlant amb unes condicions especials per ser el seu ajudant. Es dóna el cas que el pare d'Hèracles sospita que viuen enganyats per l'Olimp i en té proves. Però el jove s'haurà de mantenir fidel al creador. Fins quan? I fins on arribaran els lliberts comandats per Alkaios i Prometeu?

La proposta d'aquest llibre és una mica arriscada: barreja la ciència ficció amb la mitologia grega. Donada la dificultat de tal empresa, cal dir que el resultat és notable, però dista de ser òptim. No es pot dir que el plantejament sigui original, les referències van des de 'Matrix' fins a 'Un món feliç', passant per altres referents de la ciència ficció i les distòpies, però sap trobar un relat propi amb aquesta barreja de temàtiques poc comuna. La trama és un xic enrevessada i costa d'entrar a la història, en part per totes les referències a la mitologia, i en part perquè és difícil situar-se en els diferents escenaris presentats. També la tensió narrativa i el registre són una mica irregulars, i a la trama alguns aspectes grinyolen, especialment als que fan referència a les habituals discussions ètiques de la ciència ficció. També un comentari per l'edició, el format és còmode i atractiu, però trobo que al text li falta una mica de revisió.

Després de 'Tu i jo, living style', en Marcel Pujol canvia totalment de registre, d'una ficció contemporània a la ciència ficció amb tocs de mitologia, i això suposa un salt endavant important. Malgrat que hi ha temes a polir, i que afronta un argument molt ambiciós, el llibre es deixa llegir i va de menys a més, quan comences a entendre què passa en comences a gaudir més. Hi ha societat totalitària, mentides, enganys, traïcions, escollits i molta acció. Bons ingredients per una bona estona de lectura. Tot i que a mi m'encanta la mitologia grega, trobo que el llibre podria haver existit perfectament sense aquesta vessant, i que potser hauria fluït més. Però això ja seria discutir la voluntat de l'autor i el que volia aconseguir. Si se n'ha sortit millor o pitjor, dependrà de l'opinió de cada lector o lectora.

Valoració: @@ i mitja

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Els bessons rere la finestra

Autora: Esther Vila
Editorial, any: Gregal, 201
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 208
Llegit en: Català

La Mercè i la seva amiga i empleada Elisa s'encarreguen del reportatge fotogràfic d'una boda en una adinerada família de Girona.  Tot va molt bé fins que l'Elisa li diu a cau d'orella a la Mercè que el nuvi en realitat ja està casat. I el que semblava una feina avorrida, es converteix en una investigació d'estar per casa per les dues amigues. I déu n'hi do el que descobriran, però encara serà més intens el que no podran descobrir. El nuvi té un germà bessó, i els dos estan molt units. Les han hagut de passar de tots colors, i malgrat ser d'una família benestant, la seva història conté moltes morts, moltes passions, traïcions i amors dels que fan època. Rere el luxe i l'aparença, els bessons amaguen molts secrets només compartits entre ells, i ara també amb la seva germanastra.

El plantejament d'aquest llibre és força interessant, i les dues teòriques protagonistes que es posen a investigar formen una bona parella amb converses agudes i intel·ligents. Enganxa d'inici, perquè l'argument capta l'atenció, i si una cosa no se li pot negar és que narra una bona i enrevessada història. Però a banda d'allò, la participació de les dues amigues aviat queda en testimonial i no té cap rellevància per la història, que jo hagi pogut detectar. La vida dels bessons i tota la gent que els envolta és la trama que omplirà les pàgines del llibre. No costa de llegir, perquè com deia és una bona història, però trobo que hi ha massa morts i massa amors exageradament profunds, molts dels quals no acaben bé. També se'ns expliquen històries paral·leles que trobo que no vénen del tot al cas, encara que a algunes se'ls pot trobar justificació.

Aquest llibre l'he llegit amb el cap a una altra banda, i per això m'ha costat més llegir-lo del que esperava, i del que es mereix. Una mica embolicat a estones, per massa personatges involucrats i per salts temporals poc definits, no deixa de ser una trama interessant que pots anar desgranant amb la lectura, però que vols acabar per resoldre totes les incògnites. Potser previsible en alguns punts, i s'estén massa en altres, però no arriba a destrempar. En definitiva, un llibre que té virtuts, però que potser escrit de manera més ordenada i centrant-se només en la història dels bessons m'hauria agradat més.

Valoració: @@

diumenge, 24 de setembre de 2017

Els dies de l'abandonament

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: I giorni dell'abbandono, italià, 2002
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Carreras
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

L'Olga i el Mario se separen, però no precisament per decisió d'ella. Després de 15 anys, el seu marit li diu, sense previ avís, que ja no l'estima, i que marxa. Evidentment, hi ha una altra dona darrere. L'Olga es queda al seu pis de Torí amb els dos fills de la parella, la Ilaria i en Gianni, i l'Otto el seu gos, i començaran per a ella uns dies molt difícils, una temporada de caiguda lliure en una espiral de degradació personal, de descuidar-ho tot, la cura de la casa, dels seus fills, de la higiene, que la portaran a qüestionar-se qui és i per què en Mario l'ha abandonat. És per culpa d'ella? És en Mario que és mala persona? Una descripció detallada i punyent de la fase de dol que tots passem quan acabem una relació, però portada a uns extrems que ens espantaran i tot. L'Olga arriba a caure molt baix, però que no hi caiem tots quan partim peres?

Segon llibre de l'Elena Ferrante que llegeixo després de La filla fosca, i si ve aquell em va causar molt bona impressió, aquest se m'ha fet més farragós. Però no pas perquè l'autora no escrigui bé o expliqui allò que vol exposar de manera menys brillant, potser podríem dir que aquest cop és per excés de tot això. Són 285 pàgines parlant de les misèries d'una dona que passa per les fases de dol, amb alguns passatges gairebé surrealistes que fan pensar que s'ha tornat boja del tot. La temàtica no seria de les que més m'apassionen, però amb tot, el llibre va passant perquè està ben fet, i almenys en el meu cas he arribat a sentir molta tírria per la protagonista, que entenc que és el que busca l'autora, que la pinta com una dona abandonada, desequilibrada i una mica bipolar. La història està explicada de manera lineal i puntejada de records. L'Olga té molt temps per pensar, és clar.

És un llibre més dur i punyent que l'anterior que vaig llegir, o més ben dit, ho és de manera més continuada. Ferrante explora molt bé els sentiments femenins i descriu la vivència amb considerable mestria, però una altra cosa és que al lector li interessin aquests temes. N'hi haurà que sí, i n'hi haurem que no tant. Tot i això, segueix sense estranyar-me que aquesta autora s'hagi fet tan famosa, penso que sap el que es fa. Però depèn molt de cadascú si els arguments que s'empesca ens semblen atractius i ens vénen ganes de llegir-ne més. Jo em sembla que de moment descansaré de Ferrante una temporada, ja veurem si més endavant m'hi torno a posar.

Valoració: @@  

dimecres, 13 de setembre de 2017

Los santos inocentes

Autor: Miguel Delibes
Editorial, any: Planeta, 1984 (primera edició 1981)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 176
Llegit en: Espanyol

La vida en un 'cortijo' a l'Extremadura dels anys 60 està plena de tòpics. L'analfabetisme dels servents, els treballadors de la finca, que els senyorets intenten revertir ensenyant lletres a uns alumnes molt poc predisposats. La discreció dels treballadors davant de les anades i vingudes del senyoret, i el poder absolut i l'egocentrisme que aquest mostra envers ells i elles. La diferència de classe, de cultura i d'activitats entre uns i altres és abismal. I en aquest llibre, que va donar lloc a una de les pel·lícules més famoses del cinema espanyol, ens posarem del cantó dels pobres per descobrir com ho viuen, amb quina resignació i sempre temerosos, perquè els rics són els llestos i els que tenen la raó, i ells només estan al seu servei. Una vida miserable i totalment subordinada, però de vegades qui menys t'ho esperes serà capaç de fer la diferència.

Vaig trobar aquest llibre en una llibreria de segona mà i em va fer gràcia portar-lo a casa, com a clàssic de la literatura espanyola. He trigat molt a llegir-lo, quan m'ha cridat des de la lleixa. Costa entrar en un món tan diferent del que coneixem, i el llenguatge i el vocabulari de Delibes no ho posa fàcil. Hi ha frases senceres que no s'entenen, talment com si llegíssim un llibre en anglès o un altre idioma. Quan finalment entres a la història, es llegeix més ràpid i va enganxant una mica més. Costa també entendre la relació entre els personatges, que no són gaires tampoc, per fer un mapa de la trama. L'obra consta de 6 capítols que l'autor anomena llibres. Al principi semblen relats inconnexos ambientats en un mateix escenari, però mica en mica es construeix la història a través d'escenes concretes.

He de dir que el llibre m'ha costat una mica i en els primers capítols em deixava força fred, no entrava gens ni mica en la història. Però tota la darrera part l'he llegit molt més ràpid i més seguit, i això li ha fet guanyar punts. Descriu una realitat molt allunyada de la meva, i d'alguna manera em resulta desagradable, però també és una reivindicació de les classes populars. Delibes fa servir un llenguatge molt col·loquial, un castellà molt allunyat de l'actual, i fa parlar a les persones de classe baixa tal i com s'expressarien. Com a concepte està bé, és clar, però costa de llegir. No en qüestiono la qualitat, segurament la gràcia està en saber recrear aquesta mena de llenguatge i posar-lo per escrit de manera fidedigna. No deixa de ser una obra molt realista. Ja ho sabeu, segur que tots heu mirat la pel·lícula... milana bonita...

Valoració: @@@