diumenge, 22 d’abril de 2018

La noia de l'aniversari

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2018
Títol original, idioma, any: Basudei garu, japonès, 2002
Gènere: Relat
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 78
Llegit en: Català

Era el seu vintè aniversari i no li tocava treballar, però una companya indisposada fa que hagi d'anar al restaurant on treballa. Tampoc no tenia plans massa emocionants. Per acabar-ho d'adobar, l'encarregat agafa un mal de panxa sobtat i no pot pujar a l'apartament 604 com cada dia a les 20h. Allà és on viu l'amo del restaurant, i cada dia, invariablement, l'encarregat li puja el sopar a aquesta hora, sempre pollastre amb alguna cosa més. Haurà de ser la nostra protagonista qui ho faci aquest cop. No ha vist mai l'amo, però no sembla una tasca difícil. Quan hi va, es troba un vellet estrany com no s'esperava. Després d'una estona de conversa desconcertant, ja que és el seu aniversari, el vellet li ofereix concedir-li un desig, el que ella vulgui. Com que només és un, se l'haurà de pensar bé. La noia marxa d'allà sense saber si el desig se li complirà, sense confiar-hi gaire. Però tampoc té cap motiu per no creure a aquell vellet encantador.

Tercer conte il·lustrat per Kat Menschik que llegeixo d'aquest autor, aquest cop en català de la mà d'Empúries. El relat en qüestió va ser publicat en el recull 'El salze cec i la dona adormida', un dels primers llibres que vaig llegir de Murakami. És un conte curt, estrany i que no aclareix res, però està escrit amb aquest estil de l'autor, tan misteriós, barrejant realitat i mons fantàstics que tant el caracteritzen. Descriu una situació en la que a qualsevol de nosaltres se'ns posarien els pèls de punta, però que els seus protagonistes viuen amb sang freda, o sang d'orxata, no sé. Com sempre, les il·lustracions de la Kat Menschik ajuden a pujar el grau de tensió i fer el relat més inquietant. El volum es completa amb un escrit de l'autor que fa referència a una anècdota relacionada amb el seu propi aniversari.

Sempre és agradable llegir Murakami i l'única pega que tenen aquests contes il·lustrats és que ja els he llegit abans en els seus reculls corresponents, i que es fan curts. A falta d'altres novetats, aquest no el podia deixar passar, aprofitant, a més, que ha sortit també en català. Potser no és dels seus contes més treballats, però ens situa en el seu univers en el que qualsevol cosa és possible, sense que això ens hagi d'estranyar. També és interessant llegir l'autor parlant d'ell mateix, a la part final, perquè és un paio molt autèntic, un home que senzillament, en un moment de la seva vida, va decidir que havia d'escriure, i així continua. Seguirem llegint-lo. Aquest blog no seria el mateix sense ell.

Valoració: @@@

divendres, 20 d’abril de 2018

Sant Jordi 2018

Tants anys fent ressenyes i parlant de llibres m'han fet adonar que les recomanacions, especialment en aquestes èpoques, són molt interessades i es fan més per orientar al lector (sobretot poc habituat) cap a uns llibres o altres, que no cap a la qualitat. Per això aquest blog no fa recomanacions, si no són personals. És a dir, puc recomanar-li un llibre a una persona en funció dels seus gustos o del que crec que li pot agradar, no en funció dels meus i del que m'agrada a mi. I recomanar en general no té sentit perquè cada lector és un món. Això ja us ho explicava l'any passat, i repetiré fórmula.

No recomano llibres, però sí que en compro, a cabassos. I aquí us presento la collita de Sant Jordi 2018, que em fa venir salivera només de mirar-la. M'agrada compartir amb vosaltres les meves adquisicions i m'agradarà si us ve de gust compartir les vostres. 


La noia de l'aniversari (Haruki Murakami): No pot haver-hi un volum de Murakami al mercat i que no vingui a casa. En aquest cas, un relat il·lustrat, que de fet ja he llegit i serà la propera ressenya. 

Els desposseïts (Ursula K. Le Guin): Raig Verd ha apostat molt fort per aquest llibre. Ciència Ficció del puny i lletra d'una dona mítica, que encara no he llegit mai i ara podré fer-ho en català. Tinc moltes ganes de llegir-lo. Ha estat el llibre que m'han regalat, petició expressa.

Anna Grimm, Memòria Mortal (Montse Sanjuan): Puc parlar de la companya Kweilan, però ja és tota una senyora escriptora d'èxit, i aquest és el tercer volum de la seva saga de la sergent Grimm. Aquest era obligatori.

Teoria general de l'oblit (José Eduardo Agualusa): un llibre ambientat durant la independència d'Angola, on una noia agafa por i s'enclaustra a casa... què pot sortir malament? Doncs és Periscopi, i amb això n'hi ha prou. Amb el pas dels mesos m'ha vingut de gust llegir-lo, no se'n parli més.

Els estranys (Raül Garrigasait): N'havia sentit parlar bé, però Òmnium l'ha considerat el millor llibre català de 2017, i aquesta ha estat l'empenta que li faltava per venir a casa.

Montecarlo (Peter Terrin): Una altra aposta de Raig Verd, d'un autor que ja he llegit, i vull confirmar les bones sensacions. Veurem si passa la prova de la segona lectura.

La rebel·lió dels animals (George Orwell): Un clàssic que ens faltava a casa i que encara no havíem llegit. Va ser la petició que em van fer, i no he dubtat a satisfer-la, és clar. També el llegiré jo més aviat que tard.

L'harem del Tibidabo (Andreu Martín): Heu vist qui és l'autor del llibre? Llavors ja no cal explicar-ne res més. Al mestre 'se le respeta'.

Aquest any n'han caigut 8 i tots en català. I ben repartidet entre editorials, moltes d'elles independents. Bé per mi! M'expliqueu les vostres adquisicions?

dijous, 19 d’abril de 2018

L'esborrany

Autora: Sílvia Romero
Editorial, any: Gregal, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 253
Llegit en: Català

Escriure i descriure la història de la família Soriguera no és fàcil i té mil i un matisos possibles. Això intenta fer una escriptora que presenta el seu projecte davant d'una editora i amiga, i l'haurà de convèncer perquè li publiqui el llibre. Comença per l'Aurelio, un noi que es veu obligat a emigrar de la seva Oriola natal per guanyar-se la vida cap els anys cinquanta del segle passat. L'Aurelio arriba a Barcelona i trobarà feina d'aprenent de fuster, tot i que no li interessa, perquè té un somni. Però gràcies a la feina també coneix l'Helena, la que serà la seva dona, i plegats construiran una família que haurà d'afrontar plegada, però amb moltes pugnes internes, el camí cap el nou segle, amb canvi d'estatus social, embolics sentimentals, gelosia entre germanes i molts fets més. La història dels Soriguera es va desenvolupant sota l'atenta mirada de l'editora, que l'aturarà quan li sembli per preguntar, per corregir o per fer suggeriments. Una manera original d'explicar un 'culebrot' clàssic, però a la catalana.

El nom del llibre respon a l'esborrany que l'escriptora presenta a l'editora, però la història que ha de captar la nostra atenció és la dels Soriguera. És una manera original d'afrontar un llibre, sembla que estiguem llegint un estadi anterior a la publicació, i com que coneixerem les pegues que hi posa l'editora i els perquès de la mà de l'escriptora, en un símil cinematogràfic podríem dir que és la versió estesa, amb comentaris de la directora. El que no és tan original és la història familiar, ja que molts dels esdeveniments que passen als protagonistes ja els hem vist o llegit en moltes altres obres. Està ben escrit i ben exposat, però el fet que existeixin tants drames familiars el fa una mica previsible en alguns punts. Per fer-lo més realista, li falta una mica més d'interacció dels protagonistes amb el context històric canviant, ja que la trama evoluciona durant uns 50 anys. La línia temporal només es va percebent de forma subtil, amb alguns apunts que sí que ajuden a situar-nos.

He de dir que els arguments d'aquest tipus no són els meus preferits. N'hem vist a moltes sèries televisives, i a infinitat de novel·les, però generalment no capten el meu interès. Per això no voldria valorar aquest llibre des d'una perspectiva errònia, perquè sóc conscient que sí que agraden a molta altra gent. Va de menys a més, al principi obliga a anar més lent, però a mesura que avança es fa més dinàmic. Té una innovació formal meritòria i curiosa, però en canvi no innova en el que descriu, perquè també hi ha una quantitat finita de coses que li poden passar a una família. M'ha semblat força treballat i hi ha esforç per inventar una història per a cada personatge, tot i que algunes són més creïbles que d'altres. Estic convençut que llegireu ressenyes d'aquest llibre molt més entusiastes que la meva, ja ho veureu. Depèn molt del gust lector de cadascú.

Valoració: @@ i mitja

dissabte, 14 d’abril de 2018

El projecte Rosie

Autor: Graeme Simsion
Editorial, any: La Campana, 2013
Títol original, idioma, any: The Rosie Project, anglès, 2013
Gènere: Narrativa
Traductor: Imma Falcó
Número de pàgines: 343
Llegit en: Català

Aquesta és la típica comèdia romàntica, del típic noi amb trastorn de l'espectre autista, Asperger no diagnosticat, professor de genètica, maniàtic de l'ordre i amb escasses habilitats socials, amb la típica noia caòtica, impuntual, fumadora i que treballa de cambrera. En Don busca parella i per això munta el típic qüestionari per trobar la dona ideal: el Projecte Dona per tota la Vida. És un qüestionari força restrictiu, per això no acaba de trobar dones que compleixin tots els requisits; però llavors se li apareix la Rosie. En Don és conscient que la Rosie no és candidata per al seu Projecte, no compleix cap dels principals requisits! Però sí que té voluntat d'ajudar-la a trobar el seu pare biològic, i per això es fan amics. Els típics amics que tenen alguna cosa més, però que no s'acaba de concretar perquè el noi no sap interpretar els senyals, i la noia té certa aversió als homes. Bé, ben mirat, potser no és una història tan típica, però sí que és una comèdia romàntica d'allò més especial i divertida. 

Aquest llibre és com si en Christopher Boone de El curiós incident del gos a mitjanit s'hagués fet gran i li hagués arribat el moment de buscar parella. En Don ho fa a la seva manera, pragmàtica, ordenada. Però pel lector veure com intenta sortir-se'n en un món ple de convencions socials, quan el seu cervell funciona d'una altra manera, és molt divertit. La història és fins i tot previsible, però la bona estona de lectura fluïda, absorbent i que sovint t'arrenca somriures i rialles compensa. Perquè no té res de convencional, per més que no deixi de ser una comèdia romàntica. Les peculiaritats d'en Don es van mantenint durant tot el llibre, tot i la seva evolució, i això fa que el nivell de la lectura no decaigui. És d'aquells llibres de narrativa àgil que es llegeixen molt ràpidament, d'aquells que et congracien amb la lectura sense buscar grans reflexions ni circumstàncies greus i profundes. Tot i que, entre rialles, també ens ajudarà a adonar-nos de com les persones necessitem tenir companyia, fins i tot les que semblen més independents.

Grata sorpresa la lectura d'aquest llibre. Ja en tenia bones referències, però la veritat és que m'ha convençut. Una història entranyable i uns personatges molt peculiars, en especial el protagonista, que et fan agafar-los afecte i acompanyar-los de principi a fi a molt bon ritme. La ment d'en Don funciona d'una altra manera, i ens ho anirà demostrant, però fins i tot la persona més racional té un coret que batega. Les dues coses en conjunt el porten a moltes situacions hilarants que en alguns casos freguen la vergonya aliena, però els riures estan assegurats. Em sembla un llibre recomanable per a tots els públics, només cal tenir ganes d'una lectura lleugera. Un llibre que atrapa.

Valoració: @@@@

dissabte, 7 d’abril de 2018

L'illa de Maians

Autor: Quim Monzó
Editorial, any: Quaderns Crema, 1998 (primera edició del 1985)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català

Feia molt temps que no llegia a Quim Monzó perquè els seus relats no em van acabar de convèncer quan vaig començar-lo a llegir, però aquest recull m'ha congraciat una mica amb l'autor. Curtet com tots, compta amb una catorzena de relats separats en tres parts, i alguns d'ells són més llargs i elaborats del que li recordava. Els primers, sota el nom de 'Carrer dels dies feiners' són els més curts i amb l'estil que ja li coneixia, en alguns casos fregant l'absurditat i amb trames esbojarrades i irreals. A les parts 'A handkerchief or neckerchief of soft twilled silk' i 'La casa de l'estilogràfica' trobarem contes més llarg, amb més context i més complexos. Homes que un cop arribats a casa no reconeixen ni el lloc ni la dona, nens que estiuegen al poble i no entenen el vocabulari dels seus amiguets, poetes guardonats segrestats pel seu èxit, competicions sexuals entre voyeurs, i tot un seguit de personatges generalment mascles, tossuts, una mica cràpules i que ens porten d'una realitat sovint anodina a les situacions més inversemblants.

De l'autor destaca un domini absolut del vocabulari i de la llengua que dóna gust llegir, i el treure petroli de la quotidianitat més rutinària, és capaç de deformar l'univers que coneixem per portar-lo allà on vol. Els finals, sovint abruptes i precipitats, molts cops capgiren la trama o ens claven una patacada final, això és marca de la casa. Però en aquest volum els contes més llargs tenen una maduració que ens permet aventurar (no sempre) cap on van els trets. D'ell de vegades no m'acaben d'agradar els temes que tracta o les trames més recargolades, però això només m'ha passat amb els primers relats del recull, després m'han semblat més sòlids i absorbents. Per cert, la coberta que adjunto no és la de l'edició que tinc, que és la catorzena reimpressió, però no l'he trobada.

Em vaig prometre tornar a provar de llegir Monzó i ho he complert, i per alegria meva n'he gaudit més del que ho havia fet amb els tres reculls que havia llegit anteriorment, i això sempre és bona notícia. Pot ser el moment lector, o la maduració dels meus gustos, ves a saber. O que finalment he començat a entendre l'autor. El puntet d'ironia no falta mai, i potser costa acostumar-se a aquesta manera d'escriure i d'afrontar els tems. D'entre els 14 relats em quedaria amb 'Literatura rural', 'Porc bullit amb salsa de rave' i 'No n'estigui tan segur', encara que d'altres també m'han sorprès i agradat. Qui sap, potser és moment de tornar a llegir Monzó periòdicament! Alegries d'aquest any lector.

Valoració: @@@

dimarts, 3 d’abril de 2018

Snow Crash

Autor: Neal Stephenson
Editorial, any: Gigamesh, 2008
Títol original, idioma, any: Snow Crash, anglès,1992
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Juanma Barranquero
Número de pàgines: 420
Llegit en: Espanyol

El món és dels hackers. Almenys el Metavers, l'univers virtual que Hiro Protagonist, la Juanita, en Da5id i una colla més de programadors brillants van ajudar a construir. Ara el 'Carrer', el Metavers, ja és tota una realitat on molta gent es connecta cada dia, ja que la Realitat és perillosa i miserable. El Metavers és tan real que té les seves pròpies lleis i normes. I també té gent poderosa que en vol treure profit, és clar. Una nova droga amenaça als avatars, no seria estrany, si no fos que aquest cop no afecta només a l'avatar, sinó que transcendeix la virtualitat i pot afectar també la persona connectada. Quan això li passa a en Da5id, que queda amb el cervell fregit, en Hiro no tindrà més remei que implicar-s'hi. Les arrels d'aquesta droga, o més aviat d'aquest virus informàtic, són més profundes que no es pensa. Per sort, o no, comptarà amb el suport d'algunes personalitats poderoses, i amb la T.A., una korreu de 15 anys que poc s'espera el merder en el que es posa quan ajuda a en Hiro a repartir una pizza...

Aquest és el primer llibre que ressenyo d'en Neal Stephenson, però no pas el primer que llegeixo d'ell, ja que en realitat és el quart escriptor de qui he llegit més llibres. Fa uns anys el llegia sovint, però vaig acabar aparcant-lo. Es dedica al 'tecno-thriller', per dir-li d'alguna manera. Ciber-punk, un subgènere de la Ciència Ficció, i val a dir que se'n surt molt bé. Els seus mons futuristes, demacrats, perillosos, i els seus anti-herois supervivents basteixen bones històries en les que no fallen les pinzellades d'història antiga que ens ajuden a entendre com s'ha arribat a la situació actual. Fa un ús sempre avançat de la tecnologia i de la sociologia futura, ho espurneja amb apunts que denoten una bona documentació prèvia, i a més hi posa tocs d'humor subtils, o no tant, que arrenquen un somriure de tant en tant, en històries que no són precisament per riure. Tot això trobem en aquest Snow Crash, que és un bon llibre. La pega, una trama una mica enrevessada i en la que és fàcil embolicar-se i perdre's molts detalls.

Stephenson és un gran autor del gènere, encara no prou valorat, almenys a casa nostra. Fa un tipus de llibres que ja no capten el meu interès com abans, però això no m'impedeix valorar-li la bona feina. A banda de la trama, que no és senzilla, com comentava, m'ha costat avançar perquè he llegit la versió de butxaca de Gigamesh, que té una lletra minúscula. Per la premissa inicial podria fer pensar en 'Ready Player One', però res més lluny, l'estil és molt diferent i aquest no és 'per a tots els públics'. És un autor que recomano als habituals del gènere, però no és un llibre de lectura fàcil, tot i tenir un argument atractiu i prou absorbent, i aquest puntet d'humor que a mi m'agrada, però potser tampoc seria del gust de tothom.

Valoració: @@@

dissabte, 24 de març de 2018

Teoria King Kong

Autora: Virginie Despentes
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2018
Títol original, idioma, any: King Kong Théorie, francès, 2006
Gènere: Assaig
Traductora: Marina Espasa
Número de pàgines:148
Llegit en: Català

Per aprofundir en la lluita feminista, convé llegir de tant en tant literatura sobre el tema, i aquest testimoni de la Virginie Despentes ens arriba com una glopada de realitat difícil de digerir. Partint de la seva experiència personal, l'autora exposa uns temes molt concrets que coneixerem des de l'altra banda, i d'una manera que no ens pensàvem. Les violacions i com les víctimes són titllades de vegades de culpables, i a més convidades a no explicar-ho massa. La prostitució allunyada de tot allò que és degradació i pura necessitat. La sexualitat femenina, en definitiva. La pornografia desmitificada. I en tots els casos, les barreres i entrebancs que troben les dones pels rols que se'ls ha assignat, i la dificultat de sobrepassar-los i ser lliures i autònomes. Tot des de la perspectiva d'una lliurepensadora per qui aquestes barreres no existien fins que hi va topar de cara.

L'escriptura de la Virginie Despentes és descarnada i una mica desordenada, però el que importa és el que diu, i no com ho diu. El llibre comença amb un pròleg de la Maria Cabrera que ja sembla que hagi buidat el pap després de molt temps de contenir-se, i el que trobem després és un testimoni cru i sense maquillatge del que ha patit una dona que no s'arruga, que no amaga el cap. El testimoni que podria ser el de totes les dones, però la pressió social i el patriarcat i totes les seves eines han estat històricament més forts. Sobretot, el que hi trobem és la desarticulació del vell concepte de 'sexe dèbil'. L'autora ha estat censurada i reprovada per explicar les coses tal com són, des de la perspectiva femenina, i això no agrada a certa gent. Però són la mena de veus que cal alçar per demostrar que homes i dones podem ser diferents en algunes coses, però ho som en moltes menys de les que ens han fet creure.

Vaig voler llegir aquest llibre pensant que cada frase seria una puntada de peu al baix ventre, i no ha estat així. És clar que hi ha crítica cap a la manera d'actuar dels homes com a conjunt, i generalitzar sempre és injust, però com a home he de dir que ens ho tenim ben merescut. Però més enllà, estem davant del testimoni d'una dona, des d'una visió femenina i amb un llenguatge clar i sense edulcorar, i això no hauria d'escandalitzar ningú, només pel fet que és una dona qui ho escriu. Estem poc acostumats a que sigui així i la mateixa autora ho destaca al text. Un llibre curtet però contundent, que convé llegir. Segurament pot fer mal si no s'està disposat a acceptar la submissió que des de sempre els homes han imposat a les dones, però també pot obrir alguna que altra ment. Llegir amb precaució.

Valoració: @@@  

dilluns, 19 de març de 2018

100 preguntes sobre el càncer

Autors: Daniel Closa i Salvador Macip
Editorial, any: Cossetània
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català

Quant sabeu sobre el càncer? Se'n diuen moltes coses per tot arreu perquè és una de les principals causes de mort en el món occidental, però quantes són fiables? En aquest llibre escrit a quatre mans per dos dels divulgadors més reconeguts del panorama català s'hi poden trobar moltíssimes respostes. El format 'de cent en cent' de l'editorial Cossetània permet parlar dels temes més variats en capítols curts de dues pàgines, i en aquest cas trobem un llibre de divulgació per a tots els públics que ens parla del càncer des de set perspectives: la malaltia en termes generals, els seus mecanismes, els principals tipus de càncers, causes i factors de risc, tractaments, veritats i mites i la prevenció. Una revisió completa del que sabem de la malaltia i de què fem per combatre-la, tot plegat explicat amb paraules entenedores i de manera planera per fer assequible allò que ens ha costat tant d'entendre, i que de vegades encara no entenem.

En Daniel Closa juga a casa amb aquest llibre, ja que ha fet servir aquest format altres vegades, però és el primer cop per en Salvador Macip. Entre els dos han estat capaços de respondre 100 preguntes de manera sintètica i concisa, que se'ns entreguen en petites píndoles o fitxes fàcils de llegir i d'entendre. Eviten tecnicismes, i sempre que hi ha 'paraulotes' científiques són explicades convenientment. Això fa que el llibre sigui molt assequible per tothom, encara que no n'entengui ni un borrall sobre càncer o sobre biologia en general. Que per cert, per explicar aquesta malaltia, o malalties, res millor que la combinació d'un metge i un biòleg. La selecció de temes és bona i l'organització també, senzilla i estructurada. Qualsevol que hagi llegit aquests autors ja coneix la seva capacitat de fer-se entendre explicant conceptes ben difícils. Potser la part més densa és la dels tractaments, però més val explicar-la bé, oi?

Un llibre conjunt de dos dels meus autors més llegits i admirats, per deformació professional, però no només, que parla d'un tema que m'interessa, perquè també és el meu en l'entorn laboral, tenia tots els números d'agradar-me, i no hi ha pas sorpresa en la meva valoració. Tinc les meves reserves amb el format triat, es queda petit pel tema que es tracta, i per com de ben escrit i explicat està. I a més, sempre cometo l'error de llegir aquests llibres massa ràpid, i m'acabo empatxant, és recomanable llegir-lo amb calma i anar assimilant, se'n treu més profit. De totes maneres, és molt meritori fer divulgació amb aquestes limitacions. La valoració que en faig és de cara a la gent no formada però que té un mínim interès en la ciència, que hauria de ser tothom. S'ha de llegir. Aprendreu moltíssim sobre el càncer i aclarireu  molts coneixements erronis adquirits per tot el soroll que l'envolta.  Val la pena tenir-lo a mà per anar consultant. A més té un missatge molt positiu, no li hem de perdre mai el respecte al càncer, però tenim motius per a l'esperança. Aquí també en trobareu uns quants.

Valoració: @@@@

dijous, 15 de març de 2018

Què!

Autor: Miquel de Palol
Editorial, any: Angle Editorial, 2017
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

De vegades els veïns poden ser molt molestos, però el nostre protagonista fa la creu al seu veí Martí Pelegós només veure'l. S'acaba de mudar a un nou pis, i en Martí, bevedor i fumador empedreït, només truca al seu timbre per donar-li la benvinguda, però el nostre home sap de seguida, i sense pensar-s'ho dos cops, que l'ha de matar. No sap com, ni quan, ni quines situacions propiciaran la seva Acció, però acabarà matant en Martí. Li resulta insofrible. Comença així un espiral filosòfic i introspectiu que portarà al protagonista a analitzar el que es planteja fer des de la perspectiva de grans pensadors de la història, i a ordir un pla que passa, curiosament, per anar-se'n al llit amb tots els personatges femenins de la trama. Sociòpata, misogin, masclista... ho té tot el protagonista.

El plantejament d'aquest llibre és molt atractiu: algú que decideix matar el seu veí de seguida que el coneix. Això és el que em va portar a llegir-lo. Fa pinta d'història plena d'humor negra i molt irònica, però no és això el que trobarem a 'Què!'. O no només. Hi trobarem un protagonista desagradable, escatològic i obsessionat amb el sexe que passa la major part del temps justificant el crim que pretén cometre amb infinites referències a autors clàssics de tota mena. Més una reflexió que frega l'assaig, que no pas una obra de ficció. No es pot dir que sigui un personatge que es faci estimar, tot el contrari. Tampoc no hi trobarem una prosa senzilla, de cap manera. Un gran domini del llenguatge, però que a estones frega l'elitisme desmesurat, i d'altres el desvergonyiment més absolut. Barreja digressions erudites amb el gamberrisme més pur, i la combinació és difícil de pair. La trama no va massa enlloc, i fins i tot diria que vaig intuir el final (encara que no del tot) abans de la meitat del llibre.

Vol dir això que és un mal llibre? No necessàriament. El que sé segur és que no és un llibre, i molt probablement tampoc un autor, per a mi. M'ha semblat brut i desagradable, i molt carregós en els paràgrafs on només divaga. No n'he gaudit, i només m'ha interessat en algunes fases, com per exemple el final, en que s'intueix cert intent de tancar el cercle de manera notable, però no m'ha acabat de quedar clar si només eren imaginacions meves. Si aquest és el llibre més explicatiu de l'autor, serà difícil que torni a intentar-ho amb ell. Què hi farem, senzillament hi ha autors que no són per nosaltres, i no passa res.

Valoració: @