dijous, 15 de febrer de 2018

No deixis mai de mirar al cel

Autor: Miquel Esteve
Editorial, any: Columna, 2018
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

Al bell mig d'un barri benestant de Barcelona, a la Plaça d'Adrià, apareix el cadàver d'una dona jove i guapa. L'han deixat asseguda en un banc, amb un tall al coll, i en una posició que fa sospitar que l'assassí la coneixia i n'ha tingut cura, fins i tot després de morta. Això passa a la tardor del 2015. A l'estiu del mateix any, coneixerem en Pol, un respectable professor de literatura classicista que encara no s'ha recuperat del seu divorci, i que mira de refer la seva vida apuntant-se a una agència matrimonial a instàncies d'una amiga. De seguida sabrem que en Pol coneixia l'Imma Esparza, la dona assassinada del banc, però quin és el lligam que els unia? Quina relació té en Pol amb la fi de la vida de l'Imma? D'uns fets a uns altres hi trobarem una trama  complicada que inclou drogues, prostitució, depravació, màfia i blanqueig de capital. Poc que s'ho espera en Pol quan s'apunta a l'agència Nirvana, mirant d'aixecar cap. 

El llibre està estructurat en capítols curts que alternen l'estiu i la tardor del 2015. A la tardor tenim la investigació policial per la mort de l'Imma, i a l'estiu coneixerem la història d'en Pol, una espiral que cada cop s'embolica més, i que ens anirà portant fins l'assassinat. És difícil definir-lo, novel·la negra no és, però sí que hi ha crim i baixos fons, tan clàssics d'aquest gènere. La història té elements que la fan atractiva, però falla molt en l'execució. Si l'hagués de definir en una paraula, aquesta seria inversemblant. Senzillament, no em crec la personalitat del protagonista, en Pol. Les incongruències que té són majúscules. No em crec els personatges, que trobo poc definits, no pot ser que una prostituta parli com un catedràtic i li entengui les referències, per posar un exemple. I molts d'ells encara no entenc per què hi surten. No em crec els diàlegs, ningú parla així. No em crec la ingent sèrie de coincidències i deus ex machina que hi ha. I no em crec que una advocada parli amb els morts, en un llibre que pretén ser realista. Tot plegat, et fa llegir amb el nas cada cop més arrufat, i quan cap el final algun gir et sorprèn, ja no li perdones les faltes anteriors. El final vol ser trencador, però... ni així.

Bona part de la història gira al voltant del sexe, i si bé és cert que mou muntanyes, no ens cal saber la vida sexual i sentimental de tots i cadascun dels personatges, inclosos els policies que investiguen, què els excita, què fan... tot això sobra. Tampoc és normal que totes les dones que hi surten siguin explosives i guapíssimes, i amb una sexualitat desbordant. Són més punts a favor de la inversemblança, i per tot això, i per un llenguatge molt fluctuant i poc consistent, no el puc valorar bé. Se salva la història de fons, però no compensa, pel meu gust. Fins i tot hi he detectat alguna errada producte de poca revisió, i m'estranya d'una editorial com Columna.  Em sap greu, però és fluix, molt fluix.

Valoració: @

dijous, 8 de febrer de 2018

La guerra de les salamandres

Autor: Karel Čapek
Editorial, any: Males Herbes, 2016 (2a edició)
Títol original, idioma, any: Válka s mloky, txec, 1936
Gènere: Fantasia
Traductor: Núria Mirabet
Número de pàgines: 371
Llegit en: Català

El capità Van Toch descobreix unes curioses criatures als mars del sud. Al principi no sap ben bé què són, alguna mena de rèptil o amfibi, però el cas és que poden caminar sobre dues potes i són capaces de fer treballs manuals. Ell les fa servir perquè li portin ostres per trobar perles. Aquestes salamandres, que al principi són poques, però sembla que augmenten ràpidament de nombre, demostren una intel·ligència fora de mida al regne animal, i a mesura que creix el coneixement que se'n té, se les anirà fent servir com a mà d'obra per a treballs al mar. Però és clar, arriba el moment de la seva regulació, de modificar la percepció que se'n té, d'atorgar-los drets i deures... i a tot això, les salamandres, ja distribuïdes arreu del món per l'home, cada cop són més i demostren més habilitats i capacitats. Què passarà si un dia gira la truita i l'espècie que no és més que una esclava de l'altra pren consciència d'ella mateixa i decideix que ha arribat l'hora de prendre les decisions?

Aquest sorprenent llibre està dividit en tres parts. La primera podríem dir que és un conjunt de relats en els que les salamandres mantenen els primers contactes amb els humans i fan els seus primers aprenentatges, les habilitats manuals, la parla, i tantes altres, però ningú les veu com una amenaça, ja que són de caràcter molt afable. La segona part és una mena d'assaig que exposa el procés de civilització de les salamandres, i servint-se d'articles o de transcripcions de conferències explica els canvis en la societat humana que provoca la irrupció d'aquest nou ésser intel·ligent a la terra. En la darrera part, les salamandres han crescut tant en nombre que comencen a decidir per elles mateixes què els convé més. És com un llibre d'història. Tot el text està escrit amb un rigor científic, sociològic, polític i filosòfic digne de grans erudits, però també d'una notable qualitat literària i una ironia crítica que posa de manifest la misèria de l'espècie humana. Per mi, el més espectacular de tot, i això que té moltes coses destacables, és que tot i estar escrit el 1936 no està en absolut desfasat, podria haver estat escrit la setmana passada i seria igual de versemblant. Suposo que aquí hi juga un paper important la traducció.

El catalogo com a fantasia, però aquest llibre són molts llibres en un. Fantasia perquè ens parla d'uns éssers inexistents. És distòpia, ja que la seva participació fa canviar molt la realitat. És un tractat de biologia i etologia salamandresca. Però també és un llibre de filosofia i un assaig de geo-política, amb picada d'ull inclosa a la Segona Guerra Mundial. El resultat és espectacular. Arrenca amb força i manté l'interès, tot i que la part central és força densa i embolicada amb referència que porten a llargs articles que exemplifiquen el text central, que té forma d'assaig. Però la densitat i l'excés d'informació es compensen amb l'interès que genera el que s'explica de les salamandres. He gaudit molt d'aquesta obra i estic content d'haver descobert Čapek, em ve de gust llegir més coses seves, i estic de sort perquè Males Herbes ja ha publicat un altre dels seus clàssics. No crec que trigui a venir a casa.

Valoració: @@@@

dimarts, 30 de gener de 2018

Societat Negra

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: RBA La Magrana, 2013
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 293
Llegit en: Català
Premis: V premi Crims de Tint

Que aparegui un cap de dona, sense el cos que sol acompanyar-lo, no és una cosa que passi cada dia a Barcelona. Que a més apareguin una sèrie de cadàvers, aparentment inconnexos, a altres parts de la ciutat ja fa sospitar que en passa alguna de grossa. Pel títol dels capítols sabem que hi ha hagut un robatori, però què han robat? Qui? Aquestes morts tenen relació amb aquest furt? Sembla talment una venjança. Els mossos pensen que han estat els mareros salvadorencs, però l'inspector Diego Cañas de la Policia Nacional té indicis per pensar que és cosa dels xinesos. Un confident seu, en Liang Huan, sembla que hi pot estar relacionat. Diuen que qui roba a un lladre té 100 anys de perdó, però això és si els perjudicats estan disposats a acceptar la pèrdua. Sembla clar que, en aquest cas, no és així. El periple d'en Liang en aquesta història és llarg i penós, però sobretot perillós. Les tríades xineses no s'estan per romanços.

No descobrim res si diem que Andreu Martín domina el gènere negre a la perfecció i que llegir-lo és un goig. Aquest volum parla de màfies xineses i de retruc també d'altres organitzacions que, si no operen a Barcelona, podrien fer-ho. Està estructurat al voltant d'un gran robatori i coneixerem l'abans i el després, al principi una mica desorganitzat, per tant sabem coses que passaran, però no com s'hi arriba. Mica en mica es va construint un puzle complex i ben trenat que ens absorbirà en la lectura i ens portarà per molts racons foscos de la ciutat i voltants on hi passen coses que no imaginem. Té la seva gràcia que esmenti tantes localitzacions perquè ens podem anar fent un mapa mental del crim organitzat a Barcelona. Es llegeix molt bé i a bon ritme, comença amb investigació policial però el gruix central del llibre ens explica la vivència d'en Liang, que s'erigeix en protagonista i parla en primera persona.

Llegir el mestre és apostar a cavall guanyador, per això m'agrada fer-ho de tant en tant, i no em decep mai. Escriu molt bé aquest home, pels estàndards del gènere, i en valor absolut, i les històries que s'empesca són negres negres, però alhora conserven una versemblança que les fa properes i ens fa esgarrifar de tot el que probablement passa al nostre voltant i no percebem. No sé si arriba al nivell d'excel·lència de La violència justa, però sí que és un molt bon llibre d'intriga, d'acció i de novel·la negra. Si ja heu tastat Martín, us ha agradat, però encara no heu ensopegat amb aquest Societat Negra, no dubteu ni un segon. I si no coneixeu l'autor tampoc, que caram, que al mestre se'l respecta i se'l llegeix!

Valoració: @@@@

dimecres, 24 de gener de 2018

La llibreria

Autora: Penelope Fitzgerald
Editorial, any: Impedimenta, 2017
Títol original, idioma, any: The Bookshop, anglès, 1978
Gènere: Narrativa
Traductor: Jaume C. Pons
Número de pàgines: 183
Llegit en: Català

Després d'enviudar, la Florence Green decideix establir-se al petit poblet pesquer de Hardborough i obrir una llibreria, la primera que hi haurà en aquest racó de món. A tal efecte, troba una casa ideal, Old House, que fa temps que està abandonada, té humitats i està habitada per un fantasma capritxós. Obrir i portar un negoci és sempre difícil, tot i que comptarà amb l'ajuda d'una joveníssima companya que li facilita la feina, però no estarà mancada d'oposició. Hi ha qui té altres plans per la casa que ella ha decidit fer seva, i que no escatimarà esforços per aconseguir els seus objectius. Tot es complicarà encara més quan la Florence decideix oferir a la seva botiga la Lolita de Nabokov, una novetat editorial que no deixa indiferent a ningú, i que en un poble conservador i aïllat com Hardborough genera tanta curiositat com rebuig. 

Aquesta novel·la està ambientada a mitjans dels anys 50 i en una societat carca que no està preparada per segons quins canvis. La Florence és una dona avançada al seu temps i amb una mentalitat més progressista que la dels seus conciutadans, i que estima els llibres per sobre de tot. Als que som lectors ens serà difícil no empatitzar amb ella i no voler que se'n surti malgrat les dificultats. No sé per què em sembla que l'autora s'ha retratat a ella mateixa en la seva protagonista. És un llibre sense grans girs que es va desenvolupant de manera paral·lela a la construcció de la llibreria i de la seva evolució. Alguns passatges semblen una mica inconnexos i no semblen tenir massa relació amb el tema principal, però a banda d'això es llegeix molt bé amb una escriptura molt agradable. Hi ha crítica social i apologia de la literatura i de la lectura, com no podria ser d'altra manera amb el títol que il·lustra la coberta.

Si una cosa no ens agradarà d'aquest llibre és el final, i no perquè grinyoli, ni perquè estigui mal plantejat o escrit, sinó perquè probablement és el final que no volem, però això no depèn de nosaltres, sinó de la voluntat de l'escriptora. A banda d'això, és un bon llibre, curtet, distret i que passa prou bé. Com comentava, a estones no saps per què està explicant segons què, però això no impedeix seguir la trama. Una lectura ràpida i que rarament decebrà, tampoc no és l'obra del segle, però no ho pretén. Ni tan sols aconsegueix dissuadir-nos a aquells que volem estar sempre envoltats de llibres i que somiem en tenir una llibreria, o en el seu defecte, una biblioteca ben nodrida a casa.

Valoració: @@@


diumenge, 14 de gener de 2018

Astrofísica per a gent amb presses

Autor: Neil deGrasse Tyson
Editorial, any: Edicions 62, 2017
Títol original, idioma, any: Astrophyics for People in a Hurry, anglès, 2017
Gènere: Divulgacó
Traductora: Núria Parés
Número de pàgines: 184
Llegit en: Català

En Neil deGrasse Tyson és el divulgador científic que va prendre el relleu a Carl Sagan en la sèrie de documentals anomenats Cosmos. El seu camp investigador és l'astrofísica i val a dir que és capaç d'explicar conceptes realment difícils de manera planera, entenedora i aportant un toc d'humor molt personal. En aquest llibre pretén fer-nos una repassada general dels coneixements que tenim actualment en astrofísica, i això no vol dir només parlar de planetes i galàxies llunyanes. A l'espai hi ha molts misteris i per anar-los resolent els investigdors han hagut de posar-hi ingeni al llarg del temps. Així doncs, no només descobrirem com es va formar l'univers que coneixem, sinó com ens ho hem fet per anar aprenent tot això. Ah, i fins i tot sabrem com s'ho podrien muntar els extraterrestres per descobrir-nos a nosaltres!

Aquest és un llibre ben estructurat i que ens fa un recorregut per uns coneixements que la majoria de nosaltres desconeixem i se'ns escapen. Però per aproximar-nos a entendre l'univers, la seva distribució i el seu coneixement també necessitarem alguns conceptes que ens toquen de més a prop, com les radiacions electromagnètiques i la física departícules. Mons fascinants que acaben sent eines per saber d'on (i de quan) venim i cap a on anem. Neil deGrasse ho explica molt bé, i amb gràcia, pero no es pot evitar que ens perdem, perquè l'astrofísica no és fàcil per més bon divulgador que siguis. I ell ho és, però quan ens parla de matèria fosca, o d'energia fosca, de camps gravitacionals i trajectòries planetàries, el que acaba donant voltes és el nostre cap.

Tot i així, m'ho he passat bé llegint-lo, no és el primer llibre de divulgació d'aquest tipus que llegeixo malgrat que dista molt del meu camp de coneixement i no ho entenc pas tot. Però no em rendeixo, i menys si qui m'ho explica és aquest autor, que em va encantar a Cosmos, i m'ha tornat a atrapar amb aquest llibre. Una lectura força estimulant, però tampoc no es que es pugui recomanar a tort i a dret, és perfectament comprensible que aquests temes deixin indiferent a molta gent. Encara que, qui no porta un petit astronauta a dins?

Valoració: @@@

diumenge, 7 de gener de 2018

El ferrocarril subterrani

Autor: Colson Whitehead
Editorial, any: Periscopi, 2017
Títol original, idioma, any: The Underground Railroad, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Albert Torrescasana
Número de pàgines: 390
Llegit en: Català
Premis: Pulitzer 2017, National Book Award 2016 i Indies Choice Book Award 2017

La vida en els camps de cotó de Geòrgia no és fàcil pels esclaus, i menys quan els amos de la plantació són dèspotes i despietats. La Cora treballa a la finca dels Randall però després d'una pallissa que rep per protegir un vailet que ha comès una errada infantil, i que està a punt de rebre de valent, decideix acceptar l'oferta d'en Caesar per escapar-se amb ell cap el nord. Així comença el periple de la Cora a través de diversos estats esclavistes a les acaballes del segle XXI, cadascun amb les seves diferències en la manera d'entendre l'esclavitud i la presència dels negres en general, però on serà molt difícil que la jove trobi la seguretat. A més, en Ridgeway, el famós caçador de recompenses, li segueix els passos, l'amo Randall ha posat preu al seu cap, així que no es podrà despistar ni un segon, ni confiar en ningú. Per sort, la xarxa de solidaritat que conforma el ferrocarril subterrani, clandestí i secret, li atorgarà una oportunitat.

Aquest llibre està basat en fets reals. La història de la Cora podria ser la de qualsevol esclau que provava d'escapar-se del jou de l'esclavatge, i no ens estalvia detalls sobre el tracte que rebien els negres ni els càstigs que patien si els atrapaven. És ficció, però alhora és realitat, una realitat molt dura. La història se'ns explica en capítols llargs ambientats en cadascuna de les parades que fa la Cora en el seu viatge cap a la llibertat. I entre estacions, coneixerem amb una mica més de detall alguns dels personatges que són importants a la seva vida, en capítols més curts. L'autor s'empesca una trama que no ens pot deixar indiferents, s'allunya de persecucions cinematogràfiques i espectaculars per donar prioritat al realisme de la manera més explícita i explicativa possible. Transmet així les atrocitats d'una època molt fosca de la història americana, i ho fa amb mestratge, amb rigorositat i amb ofici.

El ferrocarril s'està emportant molts elogis tant de la crítica com del públic, i són ben merescuts. És un llibre que s'ha d'anar mastegant, amb una lectura atenta i concentrada. L'única pega que li podria trobar és certa dispersió en alguns moments, salts d'unes situacions a d'altres, però només en les parts més explicatives. Per la resta, val la pena llegir-lo perquè hi trobem una bona història amb sobrada qualitat literària, i a més un relat novel·lat de l'època colonial americana, vist des de la perspectiva dels que patien les atrocitats dels blancs. Atrapa, t'adones que estàs llegint un bon llibre, i a més aprenem una mica d'història recent. Més recent del que ens agrada reconèixer. Com ja és habitual, Edicions del Periscopi ratlla a altíssim nivell amb la publicació d'aquesta joia. No hi busqueu lectura fàcil, però sí una lectura sòlida i que no deixa indiferent.

Valoració: @@@@

dijous, 4 de gener de 2018

Frases 2017

Amb una mica de retard pel que era habitual, per imperatiu geogràfic, començarem l'any lector amb el recull de les millors frases que vaig anar apuntant durant les 40 lectures de l'any passat, a veure si en trobeu alguna que us agradi. Les frases van en l'idioma que les vaig llegir, amb el seu corresponent llibre i autor. Espero que les gaudiu!
  • Sembla mentida com l'apassionament ens lleva l'equanimitat i ens fa ésser injustos. (Gaeli i l'home Déu, Pere Calders)
  • Quan ets petit et vols fer gran per tenir més llibertat i, a l'hora de la veritat, et trobes lligat per responsabilitats més grans i poderoses. (Els bessons congelats, Andreu Martín i Jaume Ribera)
  • Lots of things are mysteries. But that doesn't mean there isn't an answer to them. It's just that scientists haven't found the answer yet. (The curious incident of the dog in the night-time, Mark Haddon
  • Protestar és fàcil, però és molt més útil intentar que canviïn les coses. (Doble mortal, Salvador Macip i Elisenda Roca)
  • A vegades, l'estupidesa, la ignorància i la demència s'abanderen amb la religió per crear monstres. (El retorn del Cató, Matilde Asensi)
  • Les queixes, per als bons moments. En els dolents s'ha d'aguantar i plantar cara. (El retorn del Cató, Matilde Asensi)
  • No hi ha res més estúpid que voler aparentar allò que no s'és, que voler demostrar coses que no són. (Nocturn de Sant Felip Neri, Sebastià Bennasar
  • Sovint la vida és una guerra que es lliura a llarg termini, plena de moments de mandra i fastigueig. (De que parlo quan parlo d'escriure, Haruki Murakami)
  • Les persones que juguen amb foc corren el perill de cremar-se, però se sorprenen quan això els passa. (L'home del llac, Arnaldur Indridason)
  • Els enemics són mortals, però l'odi no. Enverina la sang i es transmet de pares a fills durant generacions. (Els últims dies dels nostres pares, Joël Dicker)
  • Tots ens mereixem morir, però ningú no hauria de decidir per nosaltres quan ho hem de fer. (Mort a la Fenice, Donna Leon)
  • La vida és lleugera, no hem de permetre a ningú que ens la faci pesada. (Els dies de l'abandonament, Elena Ferrante)
  • No cal gaire claror per mirar dins un mateix. (Robinson, Vicenç Pagès)
  • Els homes ploren més sovint del que sembla. Han d'estar sols, això sí. (Això no és Amèrica, jordi Puntí)
I amb aquestes frases dono el tret de sortida al 2018 lector. Aviat tornen les ressenyes, i ho faran amb aroma de colons i esclavatge. Que tingueu un gran any lector, i que el puguem compartir!!

dijous, 28 de desembre de 2017

Propòsits lectors pel 2018

Quan s'acaba una temporada d'una sèrie, però ha de continuar, és habitual que els productors ens situïn l'acció en un punt àlgid, però també solen fer un tastet del que ens espera la temporada següent, no fos cas que ens passi pel cap no seguir mirant-la. Doncs ara que tanco any lector amb la publicació de la llista de llibres llegits jo m'he proposat fer una cosa similar. També ho podria anomenar senzillament 'propòsits lectors pel 2018', però el símil de la sèrie m'ha semblat prou gràfic. 

No cal ser futuròleg per saber que l'any que ve seguiré comprant llibres sense control, així que molts dels que acabaré llegint encara no els conec, la majoria ni han vist la llum encara. Però n'hi ha alguns que esperen torn des de fa temps i penso que el 2018 serà el seu any. així que us faig un tast del que us espera aquí al Llibres l'any vinent, a veure si així us convenço de no marxar a la competència, i també espero que em serveixi a mi per no deixar-los més temps arraconats... 

Societat Negra, Andréu Martin. 
Sempre és bon moment per llegir el mestre de la novel·la negra en català, un autor que mai em decep i que tindrà també el seu espai al 2018 com l'ha tingut al 2017.

Snow crash, Neil Stephenson. 
Abans de la irrupció de Murakami i Macip a la meva vida, Neil Stephenson era un dels meus autors més llegits. Snow crash va estar a punt de sortir de la lleixa de pendents aquest any. Ara ja no hi haurà qui el pari. 

Balanç fins a la matinada, Manuel de Pedrolo. 
He descobert Pedrolo no fa massa anys i em vaig proposar anar-lo llegint. Aquest llibre és una recomanació directa d'en McAbeu, un dels més grans valedors de l'autor a la catos. Quan me'l va recomanar el vaig comprar, però per ara no l'he tocat de la lleixa. Ja va sent hora, oi?

La quinta mujer, Henning Mankell. 
Fa massa temps que tinc en Wallander oblidat, serà qüestió de treure-li la pols al sisè volum de la sèrie que és un dels habitants il·lustres de la lleixa de pendents. Segur que els altres el trobaran a faltar. 

L'illa de Maians, Quim Monzó. 
He de reconèixer que Monzó no m'ha acabat de convèncer mai, i això que li he donat ja tres oportunitats. Aquest llibre corre per casa i no s'ha de quedar sense llegir. Ara fa anys que no ho provo, a veure si a la quarta...






Aquests són els meus propòsits lectors per aquest 2018. Evidentment, llegiré més llibres que aquests, i no sé en quin ordre aniran caient, però espero que no arribaran a 2019, almenys això em proposo. D'aquí un any veurem si he complert, això també m'ha de servir per donar sortida a llibres que se m'estan eternitzant. I a banda d'això, sempre amb un ull obert a les novetats! Que tinguem tots i totes un gran any lector!

diumenge, 24 de desembre de 2017

Això no és Amèrica

Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: Empúries, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 218
Llegit en: Català

Vides trencades en rehabilitació que la mort separa, però que  no impedeix mantenir els vells i curiosos costums. Homes que fan auto-stop i s'inventen vides per justificar-ho. Germans que reapareixen només quan els hi va la vida, amb una demanda que sembla desproporcionada. Els records del descobriment del sexe que porten a buscar aquell primer amor sobtat per tancar el cercle. L'escapada a un creuer per la mediterrània després d'un trencament sentimental on un pianista et canviarà la vida. I així fins a 9 històries completes i detallades que exploren l'essència humana, les relacions i les vivències més sorprenents, però des de la naturalitat de la vida quotidiana que demostra que tothom pot tenir una història per explicar.   

De Jordi Puntí em va agradar molt Maletes perdudes, però no tant els dos reculls de relats que li havia llegit. El mateix m'ha passat amb aquest llibre també. I no precisament perquè l'autor no escrigui bé, la qualitat literària d'aquestes històries està més que garantida. Tampoc és perquè les trames no siguin atractives i imaginatives, el repertori dels 9 contes és variat i original. Són contes llargs que no sempre segueixen l'estructura típica d'aquest format, i comparteixen que proporcionen una lectura reposada, lenta, perquè explica les situacions amb molt detall. Això ajuda a una bona comprensió, però resta agilitat a la lectura i es trava una mica. Insisteixo, no perquè el llenguatge sigui rebuscat i lluny de l'abast de tothom, al contrari, però tampoc és fàcil i banal, cosa que és una virtut.

Si digués que no he gaudit de la bona ploma de Jordi Puntí estaria mentint. Però si dic que me l'he empassat de cop (només 218 pàgines) i que m'ha entusiasmat estaria mentint encara més. És un bon llibre de narracions i es nota la feina que hi ha darrere de cada peça, et queda la impressió de que cada conte ha estat rellegit, reescrit i corregit fins l'extenuació, però en mi no ha aconseguit despertat aquesta voracitat que fa que no abandonis els llibres, se m'ha anat allargant perquè no em costava deixar-lo de banda per fer altres coses. No obstant, no em rendiré amb aquest autor, perquè és un dels bons que tenim. Potser acabaré decidint que no acaba de ser per mi pels tempos de les seves obres, però de moment seguiré atent al que faci.

Valoració: @@ i mitja