dilluns, 21 de maig de 2018

Espanya de merda

Autor: Albert Pla
Editorial, any: Amsterdam, 2015
Títol original, idioma, any: España de mierda, castellà, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Martí Sales
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

El cantautor uruguaià Raúl Gadea comença gira per Espanya de la mà d'en Tito, un mànager madrileny de dilatada trajectòria, encara que amb no massa sort amb els seus representats. S'estrenen a Galícia amb un notable èxit, i d'allà comença un 'road trip' que els portarà per tota Espanya, però no a tot arreu ho tindran fàcil, ja que el país està a punt de col·lapsar, a cada regió hi aniran trobant progressivament més mort i destrucció, mentre segueixen intentant fer 'bolos' per presentar en Raúl, que allà on pot tocar triomfa. Un viatge delirant per la geografia espanyola amb aparicions estel·lars de cantants reals com Quimi Portet, Andrés Calamaro, la Polla Records o Siniestro Total que juguen un paper en la història. Tot plegat amanit amb una bona dosi de crítica de com funciona Espanya i el món de la música i l'espectacle.

El meu germà em va regalar aquest llibre fa uns anys i la veritat és que no em venia especialment de gust llegir-lo, però arran de la polèmica que ha generat en un programa de televisió de gent que canta vaig pensar que era ara o mai. La impressió del llibre és que 'no és tan dolent com sembla'. De fet, tot l'inici del llibre és molt crític, l'Albert Pla no té pèls a la llengua i desmunta el govern, la monarquia, el clero, la corrupció urbanística i la precarietat que pateixen els artistes a Espanya. És sorprenent que el llibre no hagi estat censurat tal i com estan les coses, perquè en diu unes quantes de clares. Durant la primera part del llibre fins i tot sorprèn que aquest cantant esperpèntic pugui escriure de manera tan clara i centrada, tot i que més avançat el text ja comença el deliri i qualsevol cosa és possible. Però rere la façana que s'ha fet l'autor al llarg dels anys hi ha algú que coneix molt bé com funciona el joc i el país. L'aparició de músics reals en la trama i el record i referències a cantants ja desapareguts són de les coses que més m'han agradat.

Sense ser un gran llibre, tampoc no m'ha desagradat tant com esperava. És cert que passa d'una trama més o menys realista a una travessia per Espanya d'allò més delirant i surrealista, i això per mi li ha fet baixar punts, perquè pintava bé, però segur que hi haurà qui gaudirà d'aquesta imaginació desbordant i de vegades sense sentit. Millor que no expliqui com els va als protagonistes en el seu pas per Catalunya, i que ho descobriu si decidiu llegir-lo, però no sortim massa ben parats. No crec que sigui un autor que segueixi en cas que escrigui més novel·les, però no ha estat tan terrible. I ja va bé treure de la llista de pendents un títol que feia pinta d'eternitzar-se allà.

Valoració: @@

dimecres, 16 de maig de 2018

Els desposseïts

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Títol original, idioma, any: The Dispossessed, anglès, 1974
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 422
Llegit en: Català

Dos mons separats per molt més que no pas la distància interplanetària. Urras i Anarres són dos planetes bessons, de manera que cadascun és la lluna de l'altre. Anarres és una colònia que es va constituir seguint la doctrina d'Odo, un planera on les condicions de vida són molt més difícils, però en el que la gent que l'habita té un sistema social de cooperació, de responsabilitat i d'igualtat, sense possessions, sense govern, sense països, sense diners, sense banderes. Urras, en canvi, té un sistema capitalista molt més semblant al que coneixem, on la dona té un paper decoratiu i està allunyada de tots els llocs de decisió. Per primera vegada un habitant d'Anarres es disposa a visitar Urras, un eminent físic que ha guanyat un premi i ha obtingut una plaça en els prestigiosos centres d'investigació d'Urras. De la seva mà coneixerem les diferències entre els dos mons, i com n'és de difícil adaptar-se a una vida tan materialista i insolidària com la d'Urras. Tot i que en Shevek, el científic, també descobrirà que en aquesta societat súper-controlada i jeràrquica hi ha altra gent que renega del sistema.

Direm que aquest llibre és de ciència ficció, però de ciència ficció en té poca, i de ficció també. Evidentment es tracta d'una història inventada, però ben bé podria ser un manual de política. Constantment trobem referències que coneixem perfectament, descripció de les doctrines polítiques que ens és perfectament familiar. Parla de comunisme, parla de manipulació informativa, de control de la població, de repressió, de capitalisme salvatge, de desigualtat social i de gènere... toca tots els pals. I ho fa des del molt llunyà any 1974, cosa que ens fa pensar que, o bé no hem evolucionat gaire, o bé l'Ursula K. Le Guin era una gran visionària. Al llarg del llibre anirem saltant d'Urras, on s'esdevé l'acció actual, a Anarres, per saber com en Shevek ha arribat fins on és, a capítols alterns. Els capítols són llargs, no és un text fàcil i s'ha de llegir amb cura. Amb això vull dir que les pàgines no passen soles, cal anar mastegant i reflexionant el que llegim. Probablement no serà el que busca algú que agafa el llibre esperant trobar-hi acció futurista i naus espacials.

Si una cosa es pot dir d'aquest llibre és que és interessant. Ens planteja la nostra pròpia realitat des d'una perspectiva diferent, però igualment ens hi reconeixem. Fa pensar i fa entendre moltes coses. Posa en evidència tots els sistemes polítics i les baixeses humanes, i ens planteja infinitat de dilemes morals que no ens poden deixar indiferents. Què està bé, què està malament? Com d'important és la perspectiva? No és d'estranyar que aquesta autora estigui tan ben considerada, i és que aquesta és una obra de pes. No havia llegit res seu fins ara, però ha valgut molt la pena. Tampoc no és un llibre per a tothom, entenc que pot avorrir a alguna gent, sobretot depenent què s'hi busqui, però a mi que ja m'agrada la 'intriga política' n'he gaudit i m'ha semblat un text dolorosament actual. I quan un llibre que té més de 40 anys no sembla gens desactualitzat, és que és una obra sòlida capaç de traspassar generacions. A destacar l'espectacular edició en català que ha fet Raig Verd, amb coberta desplegable. Un llibre que val el temps que trigues a llegir-lo.

Valoració: @@@@

dissabte, 5 de maig de 2018

Teoria general de l'oblit

Autor: José Eduardo Agualusa
Editorial, any: Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Teoria Geral do Esquecimento, portuguès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductor: Pere Comellas
Número de pàgines: 249
Llegit en: Català

A la Ludo no li agrada sortir de casa. On estarà millor que entre les seves quatre parets? Viu amb la seva germana i el seu cunyat, i tot i els esforços d'aquests, surt tant poc com pot. Angola viu dies de revolució, la independència de Portugal està a punt de ser un fet. Quan els seus parents desapareixen, la Ludo, atemorida per la situació del carrer, decideix aïllar-se del món: construeix un mur de totxanes davant la seva porta que la mantindrà lluny de tot i tothom durant més de 20 anys. Paral·lelament, coneixerem un seguit de personatges aparentment inconnexos dels quals aprendrem coses sobre Angola, i que conformaran un trencaclosques que ens ajudarà, a retalls, a entendre la Ludo i les seves dèries, i moltes de les coses que li passen durant els seus anys d'enclaustrament. Un fil desordenat que ens caldrà recompondre per entendre que tot té un sentit i una explicació.

Aquest és un llibre ben curiós. Podríem dir que té dues parts. A la primera hi trobarem capítols curts, en alguns casos són només un poema, o un fragment dels diaris de la Ludo, i anirem coneixent tant a la noia portuguesa com els altres personatges, de maner desordenada, caòtica i sense que hi hagi cap relació aparent entre ells. A partir de cert punt, les històries comencen a barrejar-se, els capítols segueixen sent curts però ens expliquen la relació entre tots els personatges que ens ajudarà a entendre la història de la Ludo i la de molts ells. Com deia, podrem acabar el trencaclosques que ens hauran anat servint amb les peces molt desordenades. L'escriptura és molt agradable, de vegades gairebé poètica i explica la realitat angolesa de l'època sense estalviar-nos detalls, però sense ser massa dur. Sorprèn i aconsegueix captar l'interès, perquè tot el que narra ens queda molt lluny, en el temps i l'espai.

La premissa d'aquest llibre no sembla massa engrescadora en un primer moment, però com que sé que Periscopi té un ull excel·lent, vaig decidir llegir-lo, i trobo que val la pena. És llegeix molt ràpid gràcies als capítols curts i a la manera tan planera que té l'autor d'explicar-nos la història, però que sigui planera no vol dir que no estigui dotat d'una escriptura rica i bonica. Una lectura reposada i agradable, reflexiva i tendra a la vegada. Una mostra més de la capacitat d'aquesta editorial de transportar-nos a llocs remots i conèixer altres realitats que ens ajuden a créixer. Segurament no aconsegueixi interessar a alguna gent, però jo m'ho he passat prou bé llegint-lo, no tinc un especial interès en temes històrics, però el que hi trobem és, sobretot, ficció. Prou recomanable.

Valoració: @@@

dissabte, 28 d’abril de 2018

Passatge de les Ombres

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2014
Títol original, idioma, any: Skuggasund, islandès, 2013
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Maria Llopis
Número de pàgines: 319
Llegit en: Català

Un ancià de molta edat apareix mort a casa seva. La seva veïna fa dies que no el veu i avisa la policia. Sembla que ha mort plàcidament al seu llit, però l'autòpsia revela que el van ofegar, probablement amb un coixí. Qui podia voler mal a un home tan indefens? A casa seva guardava retalls de diari de l'assassinat d'una noia l'any 1944, durant la Segona Guerra Mundial, un crim que mai no va acabar de resoldre's. Això interessarà en Konrað, un policia retirat que donarà un cop de mà per esclarir què ha passat amb el vell, i qui sap si també amb l'assassinat d'aquella noia de fa tants anys. La família d'en Konrað es va veure tangencialment involucrada en aquell crim, per això encara manté una estranya atracció en ell. Així doncs, ens mourem entre dos plans temporals, la investigació que va tenir lloc durant la Guerra, i l'actualitat, i anirem coneixent els detalls de dos crims que fa tota la pinta que estan íntimament lligats.

Amb aquest llibre acabo les obres d'aquest autor islandès que han estat traduïdes al català, i em sap greu perquè gaudeixo força de la seva lectura. En aquesta ocasió no trobarem el seu inspector Erlendur Sveinsson, és un llibre independent de la saga, però sí que trobarem la seva clàssica investigació pausada, les seves converses i interrogatoris respectuosos, els lligams forts amb el passat i l'herència, i aquests paisatges islandesos que tant em fascinen. Els dos plans temporals es van alternant en cada capítol, no de manera consecutiva, sinó a mesura que va apareixent la informació, per complementar-se i no avançar esdeveniments. La trama és notable, encara que algun cop ens perdrem en el temps. També em sembla una mica inversemblant que el pes de la investigació actual el porta íntegrament un policia judicial retirat. Va informant al cos, però els responsables de la investigació en realitat no mouen ni un dit, o això sembla. Per ser que es tracta d'un cas d'assassinat... Però bé, tant és perquè en Konrað ens caurà bé, és clar. 

Potser costa una mica acostumar-se a aquest estil tan reposat i a aquestes investigacions consistents en parlar, parlar i parlar, però un cop ja coneixes la manera de fer d'aquest autor li acabes trobant el gust. No és només una novel·la negra, les històries que envolten els crims estan bastides d'una bona qualitat literària i estan molt ben trenades. Penso que val la pena llegir-lo amb mirada ampla. En aquest cas pensava que trobaria a faltar l'inspector Erlendur, però no ha estat així, és un bon llibre, i no hauria passat res perquè ell hi fos, penso que hauria estat perfectament compatible. I res, ara tocarà esperar a veure si algú reprèn les traduccions d'aquest autor que per mi és clarament superior a d'altres nòrdics que no paren de treure títols que s'anuncien a bombo i plateret. Esperarem pacientment, com ho faria un bon islandès. 

Valoració: @@@ i mitja

diumenge, 22 d’abril de 2018

La noia de l'aniversari

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2018
Títol original, idioma, any: Basudei garu, japonès, 2002
Gènere: Relat
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 78
Llegit en: Català

Era el seu vintè aniversari i no li tocava treballar, però una companya indisposada fa que hagi d'anar al restaurant on treballa. Tampoc no tenia plans massa emocionants. Per acabar-ho d'adobar, l'encarregat agafa un mal de panxa sobtat i no pot pujar a l'apartament 604 com cada dia a les 20h. Allà és on viu l'amo del restaurant, i cada dia, invariablement, l'encarregat li puja el sopar a aquesta hora, sempre pollastre amb alguna cosa més. Haurà de ser la nostra protagonista qui ho faci aquest cop. No ha vist mai l'amo, però no sembla una tasca difícil. Quan hi va, es troba un vellet estrany com no s'esperava. Després d'una estona de conversa desconcertant, ja que és el seu aniversari, el vellet li ofereix concedir-li un desig, el que ella vulgui. Com que només és un, se l'haurà de pensar bé. La noia marxa d'allà sense saber si el desig se li complirà, sense confiar-hi gaire. Però tampoc té cap motiu per no creure a aquell vellet encantador.

Tercer conte il·lustrat per Kat Menschik que llegeixo d'aquest autor, aquest cop en català de la mà d'Empúries. El relat en qüestió va ser publicat en el recull 'El salze cec i la dona adormida', un dels primers llibres que vaig llegir de Murakami. És un conte curt, estrany i que no aclareix res, però està escrit amb aquest estil de l'autor, tan misteriós, barrejant realitat i mons fantàstics que tant el caracteritzen. Descriu una situació en la que a qualsevol de nosaltres se'ns posarien els pèls de punta, però que els seus protagonistes viuen amb sang freda, o sang d'orxata, no sé. Com sempre, les il·lustracions de la Kat Menschik ajuden a pujar el grau de tensió i fer el relat més inquietant. El volum es completa amb un escrit de l'autor que fa referència a una anècdota relacionada amb el seu propi aniversari.

Sempre és agradable llegir Murakami i l'única pega que tenen aquests contes il·lustrats és que ja els he llegit abans en els seus reculls corresponents, i que es fan curts. A falta d'altres novetats, aquest no el podia deixar passar, aprofitant, a més, que ha sortit també en català. Potser no és dels seus contes més treballats, però ens situa en el seu univers en el que qualsevol cosa és possible, sense que això ens hagi d'estranyar. També és interessant llegir l'autor parlant d'ell mateix, a la part final, perquè és un paio molt autèntic, un home que senzillament, en un moment de la seva vida, va decidir que havia d'escriure, i així continua. Seguirem llegint-lo. Aquest blog no seria el mateix sense ell.

Valoració: @@@

divendres, 20 d’abril de 2018

Sant Jordi 2018

Tants anys fent ressenyes i parlant de llibres m'han fet adonar que les recomanacions, especialment en aquestes èpoques, són molt interessades i es fan més per orientar al lector (sobretot poc habituat) cap a uns llibres o altres, que no cap a la qualitat. Per això aquest blog no fa recomanacions, si no són personals. És a dir, puc recomanar-li un llibre a una persona en funció dels seus gustos o del que crec que li pot agradar, no en funció dels meus i del que m'agrada a mi. I recomanar en general no té sentit perquè cada lector és un món. Això ja us ho explicava l'any passat, i repetiré fórmula.

No recomano llibres, però sí que en compro, a cabassos. I aquí us presento la collita de Sant Jordi 2018, que em fa venir salivera només de mirar-la. M'agrada compartir amb vosaltres les meves adquisicions i m'agradarà si us ve de gust compartir les vostres. 


La noia de l'aniversari (Haruki Murakami): No pot haver-hi un volum de Murakami al mercat i que no vingui a casa. En aquest cas, un relat il·lustrat, que de fet ja he llegit i serà la propera ressenya. 

Els desposseïts (Ursula K. Le Guin): Raig Verd ha apostat molt fort per aquest llibre. Ciència Ficció del puny i lletra d'una dona mítica, que encara no he llegit mai i ara podré fer-ho en català. Tinc moltes ganes de llegir-lo. Ha estat el llibre que m'han regalat, petició expressa.

Anna Grimm, Memòria Mortal (Montse Sanjuan): Puc parlar de la companya Kweilan, però ja és tota una senyora escriptora d'èxit, i aquest és el tercer volum de la seva saga de la sergent Grimm. Aquest era obligatori.

Teoria general de l'oblit (José Eduardo Agualusa): un llibre ambientat durant la independència d'Angola, on una noia agafa por i s'enclaustra a casa... què pot sortir malament? Doncs és Periscopi, i amb això n'hi ha prou. Amb el pas dels mesos m'ha vingut de gust llegir-lo, no se'n parli més.

Els estranys (Raül Garrigasait): N'havia sentit parlar bé, però Òmnium l'ha considerat el millor llibre català de 2017, i aquesta ha estat l'empenta que li faltava per venir a casa.

Montecarlo (Peter Terrin): Una altra aposta de Raig Verd, d'un autor que ja he llegit, i vull confirmar les bones sensacions. Veurem si passa la prova de la segona lectura.

La rebel·lió dels animals (George Orwell): Un clàssic que ens faltava a casa i que encara no havíem llegit. Va ser la petició que em van fer, i no he dubtat a satisfer-la, és clar. També el llegiré jo més aviat que tard.

L'harem del Tibidabo (Andreu Martín): Heu vist qui és l'autor del llibre? Llavors ja no cal explicar-ne res més. Al mestre 'se le respeta'.

Aquest any n'han caigut 8 i tots en català. I ben repartidet entre editorials, moltes d'elles independents. Bé per mi! M'expliqueu les vostres adquisicions?

dijous, 19 d’abril de 2018

L'esborrany

Autora: Sílvia Romero
Editorial, any: Gregal, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 253
Llegit en: Català

Escriure i descriure la història de la família Soriguera no és fàcil i té mil i un matisos possibles. Això intenta fer una escriptora que presenta el seu projecte davant d'una editora i amiga, i l'haurà de convèncer perquè li publiqui el llibre. Comença per l'Aurelio, un noi que es veu obligat a emigrar de la seva Oriola natal per guanyar-se la vida cap els anys cinquanta del segle passat. L'Aurelio arriba a Barcelona i trobarà feina d'aprenent de fuster, tot i que no li interessa, perquè té un somni. Però gràcies a la feina també coneix l'Helena, la que serà la seva dona, i plegats construiran una família que haurà d'afrontar plegada, però amb moltes pugnes internes, el camí cap el nou segle, amb canvi d'estatus social, embolics sentimentals, gelosia entre germanes i molts fets més. La història dels Soriguera es va desenvolupant sota l'atenta mirada de l'editora, que l'aturarà quan li sembli per preguntar, per corregir o per fer suggeriments. Una manera original d'explicar un 'culebrot' clàssic, però a la catalana.

El nom del llibre respon a l'esborrany que l'escriptora presenta a l'editora, però la història que ha de captar la nostra atenció és la dels Soriguera. És una manera original d'afrontar un llibre, sembla que estiguem llegint un estadi anterior a la publicació, i com que coneixerem les pegues que hi posa l'editora i els perquès de la mà de l'escriptora, en un símil cinematogràfic podríem dir que és la versió estesa, amb comentaris de la directora. El que no és tan original és la història familiar, ja que molts dels esdeveniments que passen als protagonistes ja els hem vist o llegit en moltes altres obres. Està ben escrit i ben exposat, però el fet que existeixin tants drames familiars el fa una mica previsible en alguns punts. Per fer-lo més realista, li falta una mica més d'interacció dels protagonistes amb el context històric canviant, ja que la trama evoluciona durant uns 50 anys. La línia temporal només es va percebent de forma subtil, amb alguns apunts que sí que ajuden a situar-nos.

He de dir que els arguments d'aquest tipus no són els meus preferits. N'hem vist a moltes sèries televisives, i a infinitat de novel·les, però generalment no capten el meu interès. Per això no voldria valorar aquest llibre des d'una perspectiva errònia, perquè sóc conscient que sí que agraden a molta altra gent. Va de menys a més, al principi obliga a anar més lent, però a mesura que avança es fa més dinàmic. Té una innovació formal meritòria i curiosa, però en canvi no innova en el que descriu, perquè també hi ha una quantitat finita de coses que li poden passar a una família. M'ha semblat força treballat i hi ha esforç per inventar una història per a cada personatge, tot i que algunes són més creïbles que d'altres. Estic convençut que llegireu ressenyes d'aquest llibre molt més entusiastes que la meva, ja ho veureu. Depèn molt del gust lector de cadascú.

Valoració: @@ i mitja

dissabte, 14 d’abril de 2018

El projecte Rosie

Autor: Graeme Simsion
Editorial, any: La Campana, 2013
Títol original, idioma, any: The Rosie Project, anglès, 2013
Gènere: Narrativa
Traductor: Imma Falcó
Número de pàgines: 343
Llegit en: Català

Aquesta és la típica comèdia romàntica, del típic noi amb trastorn de l'espectre autista, Asperger no diagnosticat, professor de genètica, maniàtic de l'ordre i amb escasses habilitats socials, amb la típica noia caòtica, impuntual, fumadora i que treballa de cambrera. En Don busca parella i per això munta el típic qüestionari per trobar la dona ideal: el Projecte Dona per tota la Vida. És un qüestionari força restrictiu, per això no acaba de trobar dones que compleixin tots els requisits; però llavors se li apareix la Rosie. En Don és conscient que la Rosie no és candidata per al seu Projecte, no compleix cap dels principals requisits! Però sí que té voluntat d'ajudar-la a trobar el seu pare biològic, i per això es fan amics. Els típics amics que tenen alguna cosa més, però que no s'acaba de concretar perquè el noi no sap interpretar els senyals, i la noia té certa aversió als homes. Bé, ben mirat, potser no és una història tan típica, però sí que és una comèdia romàntica d'allò més especial i divertida. 

Aquest llibre és com si en Christopher Boone de El curiós incident del gos a mitjanit s'hagués fet gran i li hagués arribat el moment de buscar parella. En Don ho fa a la seva manera, pragmàtica, ordenada. Però pel lector veure com intenta sortir-se'n en un món ple de convencions socials, quan el seu cervell funciona d'una altra manera, és molt divertit. La història és fins i tot previsible, però la bona estona de lectura fluïda, absorbent i que sovint t'arrenca somriures i rialles compensa. Perquè no té res de convencional, per més que no deixi de ser una comèdia romàntica. Les peculiaritats d'en Don es van mantenint durant tot el llibre, tot i la seva evolució, i això fa que el nivell de la lectura no decaigui. És d'aquells llibres de narrativa àgil que es llegeixen molt ràpidament, d'aquells que et congracien amb la lectura sense buscar grans reflexions ni circumstàncies greus i profundes. Tot i que, entre rialles, també ens ajudarà a adonar-nos de com les persones necessitem tenir companyia, fins i tot les que semblen més independents.

Grata sorpresa la lectura d'aquest llibre. Ja en tenia bones referències, però la veritat és que m'ha convençut. Una història entranyable i uns personatges molt peculiars, en especial el protagonista, que et fan agafar-los afecte i acompanyar-los de principi a fi a molt bon ritme. La ment d'en Don funciona d'una altra manera, i ens ho anirà demostrant, però fins i tot la persona més racional té un coret que batega. Les dues coses en conjunt el porten a moltes situacions hilarants que en alguns casos freguen la vergonya aliena, però els riures estan assegurats. Em sembla un llibre recomanable per a tots els públics, només cal tenir ganes d'una lectura lleugera. Un llibre que atrapa.

Valoració: @@@@

dissabte, 7 d’abril de 2018

L'illa de Maians

Autor: Quim Monzó
Editorial, any: Quaderns Crema, 1998 (primera edició del 1985)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català

Feia molt temps que no llegia a Quim Monzó perquè els seus relats no em van acabar de convèncer quan vaig començar-lo a llegir, però aquest recull m'ha congraciat una mica amb l'autor. Curtet com tots, compta amb una catorzena de relats separats en tres parts, i alguns d'ells són més llargs i elaborats del que li recordava. Els primers, sota el nom de 'Carrer dels dies feiners' són els més curts i amb l'estil que ja li coneixia, en alguns casos fregant l'absurditat i amb trames esbojarrades i irreals. A les parts 'A handkerchief or neckerchief of soft twilled silk' i 'La casa de l'estilogràfica' trobarem contes més llarg, amb més context i més complexos. Homes que un cop arribats a casa no reconeixen ni el lloc ni la dona, nens que estiuegen al poble i no entenen el vocabulari dels seus amiguets, poetes guardonats segrestats pel seu èxit, competicions sexuals entre voyeurs, i tot un seguit de personatges generalment mascles, tossuts, una mica cràpules i que ens porten d'una realitat sovint anodina a les situacions més inversemblants.

De l'autor destaca un domini absolut del vocabulari i de la llengua que dóna gust llegir, i el treure petroli de la quotidianitat més rutinària, és capaç de deformar l'univers que coneixem per portar-lo allà on vol. Els finals, sovint abruptes i precipitats, molts cops capgiren la trama o ens claven una patacada final, això és marca de la casa. Però en aquest volum els contes més llargs tenen una maduració que ens permet aventurar (no sempre) cap on van els trets. D'ell de vegades no m'acaben d'agradar els temes que tracta o les trames més recargolades, però això només m'ha passat amb els primers relats del recull, després m'han semblat més sòlids i absorbents. Per cert, la coberta que adjunto no és la de l'edició que tinc, que és la catorzena reimpressió, però no l'he trobada.

Em vaig prometre tornar a provar de llegir Monzó i ho he complert, i per alegria meva n'he gaudit més del que ho havia fet amb els tres reculls que havia llegit anteriorment, i això sempre és bona notícia. Pot ser el moment lector, o la maduració dels meus gustos, ves a saber. O que finalment he començat a entendre l'autor. El puntet d'ironia no falta mai, i potser costa acostumar-se a aquesta manera d'escriure i d'afrontar els tems. D'entre els 14 relats em quedaria amb 'Literatura rural', 'Porc bullit amb salsa de rave' i 'No n'estigui tan segur', encara que d'altres també m'han sorprès i agradat. Qui sap, potser és moment de tornar a llegir Monzó periòdicament! Alegries d'aquest any lector.

Valoració: @@@