diumenge, 19 de novembre de 2017

Instint de supervivència

Autora: Ramona Solé
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2017
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 270
Llegit en: Català

La Sofia es vol suïcidar. Sense recursos, sense família que la pugui ajudar, i amb dos nens petits al seu càrrec, ja no pot més i sap que sense ella la canalla tindrà millor atenció de la que ella els pot donar. Ho té tot previst, però quan ja jeu a terra de casa seva després d'una bona ingesta de pastilles, la troba la seva veïna Raquel, que aconsegueix que acabi en un hospital i se n'acabi sortint. La Raquel, que mai s'ha mostrat especialment afectuosa amb ella, després de la mala experiència li ofereix fer-se càrrec de la seva sogra, i així podrà guanyar-se la vida. Però aquest gest de bona voluntat amaga uns interessos personals que aviat sortiran a la llum. La Raquel cobeja la fortuna familiar d'en Francesc, i veu en la Sofia una possible infiltrada seva a la casa per obtenir informació i aconseguir així entrar en els negocis de la família. Però la Maria, la matriarca, la coneix prou bé. Les relacions amb la seva família vénen de lluny, i no se'n refia ni un pèl. La pobra Sofia es veurà immersa en una autèntica lluita de poder en la que té tots els números per sortir escaldada. Això, si no és que no és tan pobreta com elles es pensen...

La Ramona Solé ens torna a portar una història d'intrigues i de gent amb males intencions com ja va fer a Quaderns. La trama no té res a veure, però sí que hi reconeixem una estructura similar, en els seus llibres res ni ningú és el que sembla a primer cop d'ull. El que sí que destacaria és una evolució en la seva escriptura, més madura i treballada en aquest segon llibre en solitari. La història és prou interessant i atractiva i convida a seguir endavant fins el final, però de vegades és una mica repetitiva i dóna una mica massa de volta sobre el mateix concepte, o explicacions que no caldrien. En l'apartat de crítica també afegiria que amb la voluntat de generar suspens i de fer girs argumentals, aquests acaben marejant al lector. Està molt bé la sorpresa i els canvis sobtats, però jo agraeixo que no s'emboliqui tan la troca en el gènere negre, més val centrar-se en el fil principal, perquè pot acabar sent contraproduent.

He llegit el llibre a molt bon ritme, i això és bon senyal, tot i el que comentava més amunt. Els canvis constants d'escenari poden despistar, i més perquè tots els personatges fan la guerra pel seu compte per aconseguir els seus propis objectius. Alguns personatges laterals a mi no em caldrien, potser. Es diu que el llibre va de manipulacions, però jo parlaria més aviat d'enganys, d'amagar informació i de voler aprofitar-se dels altres, almenys no sembla que s'aconsegueixi manipular a ningú. La lluita psicològica de poder es decanta massa cap a un dels cantons, i això seria també millorable, però la part 'que guanya' és molt bona, sobretot al principi i al final. Final que, per cert, està molt ben aconseguit. Però no revelarem res més de la trama perquè s'ha de llegir. Segur que us deixareu portar per aquesta història tan prismàtica i amb mil i una cantonades.

Valoració: @@@

dissabte, 11 de novembre de 2017

Els jardins de la dissidència

Autor: Jonathan Lethem
Editorial, any: Angle Editorial, 2014
Títol original, idioma, any: Dissident Gardens, anglès, 2013
Gènere: Narrativa
Traductora: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 519
Llegit en: Català

Ser comunista, jueu, negre o homosexual no és fàcil als Estats Units, o no ho va ser al llarg del passat segle XX. En aquest llibre en Jonathan Lethem ens explica l'evolució d'una família americana que sempre ha anat a contracorrent dels estàndards habituals, i els seus problemes els ha costat. Començant per la Rose Angrush Zimmer, una dona de fortes conviccions i inflexible comportament, però amb un estrany poder magnètic per la seva descendència i entorn, que es debaten entre si l'estimen o l'odien. Les seves parelles, la seva filla Míriam, el seu 'fill adoptiu' Ciceró o el seu net legítim Sergius, que no l'ha arribat a conèixer. I amb ells, la història convulsa del segle XX als EUA, explicada des de l'altre cantó, des de les minories, des de la banda dels que volen canviar el sistema, quan el sistema, ni gairebé ningú, vol ser canviat. 

No és un llibre fàcil, això és el primer que em ve a la ment. Estructurat en 4 parts, formades per capítols llargs, anirem coneixent la història de la família, i la seva interacció amb la situació sociopolítica dels EUA, més o menys de manera lineal, però amb constants salts en el temps. El comunisme no ha estat mai majoritari, però com podem aprendre en aquest llibre, ha viscut dies millors, encara que no menys difícils. L'autor no ho fa amb una prosa senzilla i fluïda, el llibre és dens i no sempre és fàcil d'entendre, perquè juga molt amb el que es diu, amb el que s'interpreta, i també amb el que no es diu. També el que explica és una realitat que m'és desconeguda, i en la que m'ha costat molt entrar, en part per llunyana, en part per l'interès que em despertava, ho he de reconèixer.

Amb aquest llibre em queda aquella sensació tan desagradable d'estar davant d'una obra que ofereix molt i de no haver estat a l'alçada com a lector. Potser és perquè és llarg i l'he anat llegint a estones fins que he fet un sprint final, i llibres així de profunds i reflexius requereixen una atenció especial i exclusiva. Amb tot, té moments que atrapa, i d'altres que desconcerten, que atribueixo a fets històrics o socials que reconec o que se m'escapen. La veritat és que, coneixent l'autor, m'esperava una altra mena de trama, però ja sigui per incultura, per moment lector o senzillament per interès, he de dir que els altres dos llibres seus que he llegit ('Cuando Alice se subió a la mesa' i 'Pistola, amb música de fons') m'han agradat més, però entenc que tot el que explica en aquesta obra a ell li és molt proper. De totes maneres, no és un autor que descarti ni molt menys, en aquest cas em sembla aplicable la típica frase 'no ets tu, sóc jo', i segur que li donaré més oportunitats.

Valoració: @@
Recomanat fa un miler d'anys per en Salvador Macip.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Prometeu i el portador de la flama

Autor: Marcel Pujol
Editorial, any: Xandri, 2017
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 241
Llegit en: Català

No hi ha societat totalitària sense classes, ni sense insurgència. A l'Atlàntida conviuen els atlants amb els regents de l'Olimp, i un exèrcit de treballadors sectorialitzats i sense voluntat que s'encarreguen de fer la feina perquè els atlants puguin viure còmodament. Però a l'Inframon els lliberts malden per acabar amb el règim i alliberar els seus. La sort dels lliberts aconseguirà una bona empenta quan aconsegueixen raptar el productor MLM-1983, a qui anomenaran Prometeu, i que els guiarà com un profeta per poder assaltar l'Olimp. Al mateix temps, Di-we, el creador, reclutarà Hèracles, un atlant amb unes condicions especials per ser el seu ajudant. Es dóna el cas que el pare d'Hèracles sospita que viuen enganyats per l'Olimp i en té proves. Però el jove s'haurà de mantenir fidel al creador. Fins quan? I fins on arribaran els lliberts comandats per Alkaios i Prometeu?

La proposta d'aquest llibre és una mica arriscada: barreja la ciència ficció amb la mitologia grega. Donada la dificultat de tal empresa, cal dir que el resultat és notable, però dista de ser òptim. No es pot dir que el plantejament sigui original, les referències van des de 'Matrix' fins a 'Un món feliç', passant per altres referents de la ciència ficció i les distòpies, però sap trobar un relat propi amb aquesta barreja de temàtiques poc comuna. La trama és un xic enrevessada i costa d'entrar a la història, en part per totes les referències a la mitologia, i en part perquè és difícil situar-se en els diferents escenaris presentats. També la tensió narrativa i el registre són una mica irregulars, i a la trama alguns aspectes grinyolen, especialment als que fan referència a les habituals discussions ètiques de la ciència ficció. També un comentari per l'edició, el format és còmode i atractiu, però trobo que al text li falta una mica de revisió.

Després de 'Tu i jo, living style', en Marcel Pujol canvia totalment de registre, d'una ficció contemporània a la ciència ficció amb tocs de mitologia, i això suposa un salt endavant important. Malgrat que hi ha temes a polir, i que afronta un argument molt ambiciós, el llibre es deixa llegir i va de menys a més, quan comences a entendre què passa en comences a gaudir més. Hi ha societat totalitària, mentides, enganys, traïcions, escollits i molta acció. Bons ingredients per una bona estona de lectura. Tot i que a mi m'encanta la mitologia grega, trobo que el llibre podria haver existit perfectament sense aquesta vessant, i que potser hauria fluït més. Però això ja seria discutir la voluntat de l'autor i el que volia aconseguir. Si se n'ha sortit millor o pitjor, dependrà de l'opinió de cada lector o lectora.

Valoració: @@ i mitja

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Els bessons rere la finestra

Autora: Esther Vila
Editorial, any: Gregal, 201
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 208
Llegit en: Català

La Mercè i la seva amiga i empleada Elisa s'encarreguen del reportatge fotogràfic d'una boda en una adinerada família de Girona.  Tot va molt bé fins que l'Elisa li diu a cau d'orella a la Mercè que el nuvi en realitat ja està casat. I el que semblava una feina avorrida, es converteix en una investigació d'estar per casa per les dues amigues. I déu n'hi do el que descobriran, però encara serà més intens el que no podran descobrir. El nuvi té un germà bessó, i els dos estan molt units. Les han hagut de passar de tots colors, i malgrat ser d'una família benestant, la seva història conté moltes morts, moltes passions, traïcions i amors dels que fan època. Rere el luxe i l'aparença, els bessons amaguen molts secrets només compartits entre ells, i ara també amb la seva germanastra.

El plantejament d'aquest llibre és força interessant, i les dues teòriques protagonistes que es posen a investigar formen una bona parella amb converses agudes i intel·ligents. Enganxa d'inici, perquè l'argument capta l'atenció, i si una cosa no se li pot negar és que narra una bona i enrevessada història. Però a banda d'allò, la participació de les dues amigues aviat queda en testimonial i no té cap rellevància per la història, que jo hagi pogut detectar. La vida dels bessons i tota la gent que els envolta és la trama que omplirà les pàgines del llibre. No costa de llegir, perquè com deia és una bona història, però trobo que hi ha massa morts i massa amors exageradament profunds, molts dels quals no acaben bé. També se'ns expliquen històries paral·leles que trobo que no vénen del tot al cas, encara que a algunes se'ls pot trobar justificació.

Aquest llibre l'he llegit amb el cap a una altra banda, i per això m'ha costat més llegir-lo del que esperava, i del que es mereix. Una mica embolicat a estones, per massa personatges involucrats i per salts temporals poc definits, no deixa de ser una trama interessant que pots anar desgranant amb la lectura, però que vols acabar per resoldre totes les incògnites. Potser previsible en alguns punts, i s'estén massa en altres, però no arriba a destrempar. En definitiva, un llibre que té virtuts, però que potser escrit de manera més ordenada i centrant-se només en la història dels bessons m'hauria agradat més.

Valoració: @@

diumenge, 24 de setembre de 2017

Els dies de l'abandonament

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: I giorni dell'abbandono, italià, 2002
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Carreras
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

L'Olga i el Mario se separen, però no precisament per decisió d'ella. Després de 15 anys, el seu marit li diu, sense previ avís, que ja no l'estima, i que marxa. Evidentment, hi ha una altra dona darrere. L'Olga es queda al seu pis de Torí amb els dos fills de la parella, la Ilaria i en Gianni, i l'Otto el seu gos, i començaran per a ella uns dies molt difícils, una temporada de caiguda lliure en una espiral de degradació personal, de descuidar-ho tot, la cura de la casa, dels seus fills, de la higiene, que la portaran a qüestionar-se qui és i per què en Mario l'ha abandonat. És per culpa d'ella? És en Mario que és mala persona? Una descripció detallada i punyent de la fase de dol que tots passem quan acabem una relació, però portada a uns extrems que ens espantaran i tot. L'Olga arriba a caure molt baix, però que no hi caiem tots quan partim peres?

Segon llibre de l'Elena Ferrante que llegeixo després de La filla fosca, i si ve aquell em va causar molt bona impressió, aquest se m'ha fet més farragós. Però no pas perquè l'autora no escrigui bé o expliqui allò que vol exposar de manera menys brillant, potser podríem dir que aquest cop és per excés de tot això. Són 285 pàgines parlant de les misèries d'una dona que passa per les fases de dol, amb alguns passatges gairebé surrealistes que fan pensar que s'ha tornat boja del tot. La temàtica no seria de les que més m'apassionen, però amb tot, el llibre va passant perquè està ben fet, i almenys en el meu cas he arribat a sentir molta tírria per la protagonista, que entenc que és el que busca l'autora, que la pinta com una dona abandonada, desequilibrada i una mica bipolar. La història està explicada de manera lineal i puntejada de records. L'Olga té molt temps per pensar, és clar.

És un llibre més dur i punyent que l'anterior que vaig llegir, o més ben dit, ho és de manera més continuada. Ferrante explora molt bé els sentiments femenins i descriu la vivència amb considerable mestria, però una altra cosa és que al lector li interessin aquests temes. N'hi haurà que sí, i n'hi haurem que no tant. Tot i això, segueix sense estranyar-me que aquesta autora s'hagi fet tan famosa, penso que sap el que es fa. Però depèn molt de cadascú si els arguments que s'empesca ens semblen atractius i ens vénen ganes de llegir-ne més. Jo em sembla que de moment descansaré de Ferrante una temporada, ja veurem si més endavant m'hi torno a posar.

Valoració: @@  

dimecres, 13 de setembre de 2017

Los santos inocentes

Autor: Miguel Delibes
Editorial, any: Planeta, 1984 (primera edició 1981)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 176
Llegit en: Espanyol

La vida en un 'cortijo' a l'Extremadura dels anys 60 està plena de tòpics. L'analfabetisme dels servents, els treballadors de la finca, que els senyorets intenten revertir ensenyant lletres a uns alumnes molt poc predisposats. La discreció dels treballadors davant de les anades i vingudes del senyoret, i el poder absolut i l'egocentrisme que aquest mostra envers ells i elles. La diferència de classe, de cultura i d'activitats entre uns i altres és abismal. I en aquest llibre, que va donar lloc a una de les pel·lícules més famoses del cinema espanyol, ens posarem del cantó dels pobres per descobrir com ho viuen, amb quina resignació i sempre temerosos, perquè els rics són els llestos i els que tenen la raó, i ells només estan al seu servei. Una vida miserable i totalment subordinada, però de vegades qui menys t'ho esperes serà capaç de fer la diferència.

Vaig trobar aquest llibre en una llibreria de segona mà i em va fer gràcia portar-lo a casa, com a clàssic de la literatura espanyola. He trigat molt a llegir-lo, quan m'ha cridat des de la lleixa. Costa entrar en un món tan diferent del que coneixem, i el llenguatge i el vocabulari de Delibes no ho posa fàcil. Hi ha frases senceres que no s'entenen, talment com si llegíssim un llibre en anglès o un altre idioma. Quan finalment entres a la història, es llegeix més ràpid i va enganxant una mica més. Costa també entendre la relació entre els personatges, que no són gaires tampoc, per fer un mapa de la trama. L'obra consta de 6 capítols que l'autor anomena llibres. Al principi semblen relats inconnexos ambientats en un mateix escenari, però mica en mica es construeix la història a través d'escenes concretes.

He de dir que el llibre m'ha costat una mica i en els primers capítols em deixava força fred, no entrava gens ni mica en la història. Però tota la darrera part l'he llegit molt més ràpid i més seguit, i això li ha fet guanyar punts. Descriu una realitat molt allunyada de la meva, i d'alguna manera em resulta desagradable, però també és una reivindicació de les classes populars. Delibes fa servir un llenguatge molt col·loquial, un castellà molt allunyat de l'actual, i fa parlar a les persones de classe baixa tal i com s'expressarien. Com a concepte està bé, és clar, però costa de llegir. No en qüestiono la qualitat, segurament la gràcia està en saber recrear aquesta mena de llenguatge i posar-lo per escrit de manera fidedigna. No deixa de ser una obra molt realista. Ja ho sabeu, segur que tots heu mirat la pel·lícula... milana bonita...

Valoració: @@@

dijous, 7 de setembre de 2017

L'acusació

Autor: Bandi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2017
Títol original, idioma, any: Gobal, coreà, 2014
Gènere: Relats
Traductors: Héctor Bofill i Hye Young Yu
Número de pàgines: 232
Llegit en: Català

Si es tractés d'una distòpia de ficció, ens meravellaria la imaginació de l'autor. Però no. Les històries que podem llegir en aquest recull de relats exposen una realitat que a nosaltres, els occidentals, ens costa d'imaginar que existeixi en algun lloc. Unes vides senzilles, aparentment normals i corrents, sota un règim totalitari que ho controla tot i contra el que no et pots revelar, tant si és de manera voluntària com involuntària. La propaganda que amaga el caos i totes les desgràcies que passen. Buscar culpables on sigui per tal que el Partit no tingui la culpa de res. Els permisos per viatjar, fins i tot dintre el mateix país. L'abús de poder dels responsables del partit. Les castes i classes socials, tan marcades. El poder absolut del Gran Líder. Corea del Nord és això, i és real. Un règim dictatorial comunista, antidemocràtic i totalitari, avalat per un únic Partit que ho controla tot, i al que tothom vol pertànyer. I entre la malesa, els escrits d'en Bandi, que es juga la pell per denunciar aquest règim i aconsegueix treure els seus escrits del país de manera clandestina. Tota una proesa.

Cadascun dels 7 relats del recull està ambientat en unes situacions molt quotidianes que serveixen a l'autor per denunciar un aspecte concret del règim, de manera subtil de vegades, i també irònica. Els personatges prenen consciència de que el que els passa no és normal. En alguns casos defensen el règim i ni ells mateixos ho entenen. En definitiva, amb una escriptura planera i força agradable, l'autor posa de manifest tot allò que no va a Corea del Nord i que la seva gent assumeix com a normal, però que no ho és. De retruc podrem conèixer també molts costums i maneres de fer dels coreans, que també és interessant, es tracta d'una cultura molt diferent a la nostra. Els relats van ser escrits a la dècada dels '90, però van trigar molt temps a poder sortir del país. Això s'explica a l'epíleg, hi ha altres escriptors de Corea del Nord que han criticat el règim des de fora del país, però fer-ho des de dins és jugar-se la vida a cada paraula.

Té molt mèrit el que aconsegueix Bandi. Normalment quan tens un propòsit en escriure, com és el cas de la crítica d'un règim, acaba sent més important que s'entengui bé el que vols expressar, i la literatura se'n ressent. Però en el seu cas no és així. Potser no són els contes més emocionants i intensos que es poden llegir, però estan molt ben escrits i combinen molt bé la capacitat literària de l'autor, que és molta, i la seva vessant de denúncia. Si no estiguessin basats en la realitat probablement els valoraria menys, no ens enganyem. Però el fet d'adonar-me a cada relat què és el que grinyola, el fet de conèixer una realitat que ens és tan esquiva i fosca, fa que calgui valorar molt bé aquest llibre, i que la seva lectura sigui interessant en molts aspectes. És un bon llibre, però el que el fa gran és el que ens ensenya, el que aprenem i tot el que ens fa reflexionar. És com llegir 1984. Però fa encara més por.

Valoració: @@@@

dissabte, 2 de setembre de 2017

La veu

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any:
La Magrana, 2010
Títol original, idioma, any:
Röddin, islandès, 2002 

Gènere: Novel·la negra
Traductora:
Maria Llopis 
Número de pàgines:
334 
Llegit en:
Català


El Pare Noel ha mort. Bé, l'home que feia de Pare Noel a un dels hotels més importants de Reykjavík. Se l'han trobat mort, apunyalat diverses vegades, al soterrani de l'hotel. I per més desgràcia, el pobre home, que era porter i noi per a tot de l'hotel, estava amb els pantalons abaixats i un preservatiu encara col·locat. Amb aquesta estampa, a pocs dies de Nadal, i amb l'hotel ple de turistes per passar les festes, l'inspector Erlendur Sveinsson, amb l'ajuda dels seus inseparables Elinborg i Sigurdur Oli hauran de retrocedir en el temps per descobrir qui era aquest home i entendre com ha acabat així. En Gudlaugur havia estat una jove promesa del cant coral, i ara vivia sol i en la misèria al soterrani de l'hotel. Qui podia voler-li mal i per què? Per algun motiu, aquest cas remou el passat turmentat de l'inspector, que no podrà deixar de pensar en el seu germà desaparegut quan eren petits, i per això es trasllada a viure a l'hotel, per escapar-se del seu cau uns dies, tot i que és Nadal i tothom li insisteix que hauria d'anar a casa.

Nova entrega de la saga de l'inspector Erlendur Sveinsson de l'escriptor islandès, que segueix el patró de les altres: investigació reposada, moltes preguntes i interacció amb els possibles sospitosos, retrocedir en el temps per arribar al fons de la qüestió i entendre bé el crim, i sobretot un protagonista turmentat, esquerp, perspicaç, però amb nul·les dots per interactuar amb ningú que no sigui un sospitós. La vida privada (i el món intern) de l'Erlendur es barreja en la trama amb naturalitat, com el pensament de qualsevol, que salta d'un cantó a l'altre sense control, tot i que en aquest llibre no hi ha tants salts temporals i d'escenari com en altres, és força lineal i menys dispers. L'inspector, a més, és un perepunyetes amb la llengua islandesa, el mal ús el posa dels nervis, això té certa gràcia. Una cosa que em sorprèn és la manca de respecte dels islandesos per la policia, i la manca també d'autoritat que aquesta demostra respecte a actituds poc col·laboratives. Deu ser el tarannà islandès.

Pel fet de ser més lineal va fer que m'enganxés més des del principi, i la història és prou atractiva i enigmàtica. Tot va a bon ritme i s'obren moltes pistes, però a la segona meitat del llibre baixa una mica la intensitat i això li fa perdre una mica de punts. Tots els llibres de l'autor s'assemblen força, en estructura i dinàmica, l'acció és inexistent i el protagonista no és el més simpàtic que podríem trobar. Si ho acceptes, pots gaudir de la lectura, però entenc que pot avorrir als lectors que necessitin una mica més de canya. A mi m'agrada força, el conjunt em convenç, tot i que aquest volum en concret està una mica antiquat en manera de pensar respecte a alguns fets del llibre, si estigués escrit en l'actualitat algunes visions serien diferents, i això que només té 15 anys.

Valoració: @@@

dijous, 24 d’agost de 2017

Mort a La Fenice

Autora: Donna Leon
Editorial, any: labutxaca, 2009 (2a edició)
Títol original, idioma, any: Death at La Fenice, anglès, 1992
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Esther Roig
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català

Un dels més grans genis musicals del segle és trobat mort en un entreacte de La Traviata, a La Fenice de Venècia. Hetmut Wellauer, director d'orquestra d'edat avançada però amb una salut de ferro, jeu sense vida al seu camerino. Sembla que algú l'ha enverinat posant-li cianur al cafè. El comissario Guido Brunetti serà l'encarregat de dur a terme les investigacions amb la discreció que pertoca a una defunció tan destacada. Qui podia voler mal a un músic de tant renom i amb un historial tan impressionant? Doncs furgant una mica de seguida li surten possibles enemics. L'insigne director vivia una vida molt diferent fora de l'escena. Amb parsimònia i amb molta paciència, Brunetti acabarà traient l'entrellat a aquesta història.

Per pura casualitat, vaig portar a casa la primera obra d'aquesta prolífica autora, i per tant el naixement de Guido Brunetti que ha protagonitzat després infinitat de títols. Es tracta d'una novel·la negra força canònica, amb el detall que tota la investigació la fa en Brunetti i té molt poca ajuda per part d'altres policies. Per l'època, poca ciència forense i molta entrevista amb testimonis, cosa que ja m'agrada. La trama és prou interessant i ben trobada, potser una mica inversemblant, però es deixa llegir. Potser el que més m'ha sorprès és precisament el detectiu protagonista. Que tingui fortes conviccions morals i que sigui perspicaç no és notícia, però sí que sigui un home amb cert sentit de l'humor, feliçment casat i amb un parell de fills perfectament normals. És el primer llibre en el que apareix, evidentment té molt marge perquè se li torcin les coses. Però que l'investigador no sigui un desgraciat amb un passat negre m'ha fet il·lusió i tot.

Feia temps que tenia ganes de provar aquesta autora i ara m'alegra molt haver ensopegat amb la seva primera novel·la, perquè així podré llegir la sèrie d'en Brunetti en ordre, si es dóna el cas. M'ha convençut força, bona narradora, bona constructora d'històries, i també crítica amb Itàlia i Venècia en particular. El protagonista m'ha caigut molt bé, i ara només falta que tingui l'ajuda d'un bon equip, que el veig molt sol. Pels amants del gènere negre, penso que és molt bona opció, i si els altres títols són igual de convincents, pot ser una autora per anar llegint, almenys algun llibre cada any. Sempre és una feliç notícia descobrir un autor, autora en aquest cas, que et fa venir ganes d'explorar la seva obra. Descobrir jo, és clar, perquè em sembla que la Donna Leon ja no necessita massa presentacions a casa nostra.

Valoració: @@@ i mitja